L’experiència ens demostra que les persones, de fet, mai no som neutrals a l’hora de triar: sempre actuem amb una finalitat. En tota acció s’està favor o en contra d’alguna persona o de quelcom. En qualsevol activitat -treball, passeig, esport, etc.-…ens trobem motivats per l’amor o l’odi, per interessos rectes o per egoismes subtils o vergonyosos, per generositat o per supèrbia, per compassió o per enveja. Tots obrem d’acord amb una alta i bella finalitat o bé, al contrari, amb alguna de perversa. Qui podria argumentar: el fet d’esternudar o posar-se els mitjons al matí no podrien considerar-se accions absolutament neutres ? No, perquè un esternut té relació amb la possible manca de salut i amb els remeis que demana aquell malestar o pròdrom; i si un es posa els mitjons ho fa només per tal de calçar-se i quedar-se quiet ? No !, ho ha fet per anar cap un lloc concret, i aquest pot ser bo o dolent èticament parlant.
Segons Blas Pascal la pura indiferència o l’estricta neutralitat envers l’existència de Déu tampoc no es dóna en general. Però en cas que succeís llavors un es pot preguntar si negar positivament l’existència de Déu és la pitjor injúria que un “pobre home” -el cuc o “baboia d’escarni”, com escrivia Jacint Verdaguer- podria gosar de fer-li al seu creador. Ens podem fer moltes preguntes: dubtar si alguns que es confessen ateus o agnòstics ho són realment, de facto; o si hi ha sinceritat o rectitud en el seu capteniment ? Es pot parlar d’ignorància inculpable, “salvo meliore iudicio” ?
Joan Sales, en la novel·la Incerta Glòria, fa dir a un dels protagonistes: “Com [Déu] ens hauria deixat sols amb això tan horrible que és la intel·ligència, la lucidesa davant el no res, una lluerna insignificant perduda al fons de la fosca eterna i sense fi que ens envolta? Si fos així, si estiguéssim sols, quan mirem el cel de nit l’espai interestel·lar ens hauria de glaçar de terror: un espai buit, fred, més enllà de l’imaginable, eternament tenebrós, incomprensible teló de fons de l’univers…“¿Per què, doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança? ¿Per què? ¿Qui ens fa companyia? ¿Qui? “Existeixen tantes coses sense suc ni bruc ¿I Déu no existiria?
Més preguntes: per què hi ha ateus que es mostren tant enrabiats -o amb tantes fòbies- envers la doctrina cristiana o amb altres creences religioses ? No haurien d’estar -i també els agnòstics- per damunt d’aquestes menudeses, que no els hi va ni els hi ve ? No haurien “passar” del tema, com qui diu, i mostrar-se més tolerants ? O és que la seva pròpia “creença” -l’ateisme o l’agnosticisme-, no els deixa viure en pau i els cal o els convé sentint-se ofesos o agressius enfront la doctrina de qualsevol credo religiós ? Per què el seu “credo personal” els converteix, algunes vegades, en fanàtics, de manera semblant com alguns creients també s’hi mostren en contra dels ateus ? Com entendre millor totes aquestes situacions, quan els cristians incoherents no hem donat tampoc gaire bon exemple de comprensió al llarg de la història ?
Segons Pascal, com més coneixem d’on i a què venim al món i cap a on anem, millor acceptarem el sentit de la nostra vida. I, en canvi, la indiferència o la pretesa neutralitat de l’ateisme ens pot portar directament a l’absurd. “Entre l’absurd i el misteri, em quedo amb el misteri”, deia el filòsof francès Jean Guitton, amb qui François Mitterrand volgué parlar poc abans de morir, ja que el polític “entrava” en el repte pascalià. Avui dia tal repte o aposta caldria matisar-la o presentar-la una mica modificada, però en el seu aspecte més substantiu sembla que, d’una manera o d’una altra sempre reviu.
Blas Pascal explica que l’aposta -feta des de la raó i amb el cor- podria ajudar l’home per tal de no quedar-se en una postura inestable i difícil. Tot i que el Déu Infinit és “inabastable” -ens sobrepassa per les nostres febles forces humanes- enfront de l’horitzó últim i definitiu, sembla que l’opció més raonable hauria estat l’opció per la seva existència…Però, seria una mena “per si de cas” ?…No ! Crec que un cor intel·ligent ens suggereix, enmig de les tensions i dubtes vitals, anar cap al fi on sembla que pugui regnar més amor, bondat, justícia i veritat.
“C’est le coeur qui sent Dieu et non la raison”, digué Pascal. Semblantment com Dante Alighieri havia escrit, molt abans, que és “l’amore che nella mente mi raggiona”. O com digué Newman “el cor parla al cor”, i aquest em diu que és millor apostar a favor de Déu, tot i que em sigui “desconegut”, per tal que em pugui tocar “la millor part”, sent millor home. Potser, després de l’aposta, ens quedi encara amb algun dubte sobre si he “encertat o no”.
Continuarà…
