Nadal a tocar i jo sense ideees, sense res. Venim d’algun sopar en què ens ho hem passat tan i tan bé, tenalles per al llamàntol, i de la dificultat de tot l’endemà. La veritat, per cert, és que trobo insofrible “L’Endemà” cinematogràfic de verkami. Veritablement insofrible. Ara toquen les 11 al campanar de Sinera i la gent entra i surt de la botiga de loteria que hi ha davant mateix de casa. Veig des del balcó com fan cua. L’economia -per dir-ho d’alguna manera- com a subconscient de la societat. País de paradoxes, aquest. Representa que és industrial -o que ho ha estat-, però massa vegades hi triomfen les idees ruralistes i aquest anarco-sindicalisme de l’anomenat món obrer, i ara mateix ni això, que no duu enlloc. El qui aprèn a morir, aprèn a no servir, deia i escrivia Montaigne. I Pla, que decidí escriure sobre el que se li anés presentant, just per passar l’estona, a la bona de Déu, i que li permetessin d’abstenir-se de tota decisió, que ja les prendria totes, les decisions, i les opinions i els judicis. O que, potser, no en prendria cap. M’agrada molt això de per passar l’estona. És el que intento fer ara mateix, passar l’estona tot desitjant molt Bon Nadal a tothom que també ho desitgi i hi cregui. I prou. El secret de ser i resultar avorrit, afirmà Voltaire, és dir-ho tot. O tenir-ne tan sols la pretensió.
