El comunicat del president Pujol inculpant-se de l’origen no declarat d’una part de patrimoni dels seus fills no és en cap cas un afer privat. Ell és el president de la federació CiU, malgrat els seus 84 anys, i, per tant, el líder de facto del partit que governa Catalunya. Ell és el president del primer govern de la transició que va portar l’escola en català, TV3 i els Mossos d’Esquadra. Ell és, per molts, un pare de la pàtria a qui la gent escolta perquè no ha deixat de fer aparicions en públic.
El president acaba de donar munició a tota la caverna mediàtica i a tota la oposició espanyola al procés. Per què ara? Ell, com a referent del país, s’acaba d’immolar per una causa privada: la de la seva dona i els seus fills. Però ha obert una escletxa terrible en el sí del nacionalisme que el seu partit representa. A Convergència li costarà moltíssim superar el discurs negatiu en contra del “cas Pujol”. Queda per veure què hi dirà Unió, especialment quan el seu líder, en Duran, ja ha abandonat el seu lloc al pont de comandament de CiU.
En tot cas, el postpujolisme és ara ja un fet. Dolorós pels votants que han estat fidels a una marca creada a partir de la mística de “fer país” i que acaba tristament amb un comunicat sobre “fer diners”.
Hem de passar pàgina com més aviat millor. Voldran utilitzar el flanc obert pel president per debilitar el procés. El president que després d’una innegable vida al servei de Catalunya i finalment va fer el pas en favor de la independència, ha caigut perquè tenia punts febles i no els va solucionar amb prou contundència. Però a nosaltres ens toca mirar endavant. Només hem de seguir mirant endavant. Cal deixar de enrere la ràbia per la pèrdua d’un símbol i concentrar-nos en el procés. El país i els partits que l’impulsen s’han de conjurar per tal que cap causa personal malmeti aquesta ocasió. No podem recular. Ni volem.
