El mestre d’armes no sabia si el drac era la mare o el pare, així que, amb molt de respecte, va dir:
-Senyora o senyor drac, viviu en un indret preciós. De fet, mai no havia vist un lloc tan bonic.
El drac se’l va mirar encuriosit.
-És un país ben bonic, el nostre – va respondre el drac tot traient fumarades pels narius – però vos no heu vingut fins aquí a contemplar el paisatge, oi? Què vol un home de nosaltres, els dracs?
El mestre d’armes no havia sentit mai palar un drac així que es va quedar mut per moments.
-Que no responeu? No em feu perdre la paciència i digueu-me, qui us envia i què voleu?
El mestre d’armes ja es veia convertit en pollastre rostit i sense pensar-s’ho massa es va inventar una història.
-Jo no vull res i ningú no m’envia. Estava cansat del poble on vivia i volia veure món.
El drac va acotar el seu enorme cap i va ensumar l’home.
-Tens por, molta por. Perquè?
-Es que és el primer cop que parlo amb un drac i s’expliquen tantes històries terrorífiques de vosaltres que una miqueta de por sí que tinc, francament.
El drac se’l va mirar atentament i en acabat va grunyir entre dents.
-Vols veure món? Vine, doncs. Jo t’ensenyaré un món nou. Puja al meu llom i agafa’t fort a les meves escates.
El mestre d’armes no es podia creure la sort que tenia. Potser, a la fi, trobaria la manera de fabricar l’armadura. El drac es va enlairar seguit del petit dragonet. S’enfilava amunt i amunt, com si volgués arribar a fregar la panxa dels núvols. El mestre d’armes tenia molta por de caure, així que es va agafar tan fort al drac que fins i tot podia sentir el batec del seu cor sota les escates. Quina gran bèstia, pensava, i jo l’haig de matar per aconseguir donar gust al capriciós cavaller?
Al cap d’una estona, el drac va començar a descendir cap a una vall amagada més enllà de la Muntanya Pelada. El mestre d’armes es va trobar en un indret preciós, entre muntanyes altíssimes amb un rierol que travessava la vall. Herba i flors arreu. Allò no tenia res a veure amb les històries que s’explicaven de paratges cremats per la ira dels malvats dracs. Estava tan emocionat que no es va adonar que havien anat apareixent dracs pel seu voltant. Dracs de tots colors i totes mides. Però el mestre d’armes no sentia por sinó una estranya i agradable calma.
-I ara, em direu qui sou i què heu vingut a fer aquí? – va insistir el drac vermell
El mestre d’armes no es va veure amb cor de mentir novament, així que va exposar el motiu del seu viatge tan planerament com li va ser possible.
-I digueu-me, com penseu aconseguir les escates màgiques? – va preguntar un drac jove i d’un verd llampant.
-És un gran problema – va respondre el mestre d’armes – Si l’única opció és matar un drac, havent vist el que he vist aquí, és ben evident que el cavaller no tindrà armadura.
-Mestre d’armes – va dir-li un drac que semblava molt vell – què és el que heu vist aquí que us ha fet canviar de parer?
-Doncs que sou bèsties magnífiques…. uix… perdó, volia dir animals magnífics!, que viviu en harmonia entre vosaltres i amb el vostre entorn, que no feu por, vaja…
-Mestre d’armes, que no heu vist arbres socarrimats i terra erma més enllà de la Muntanya Pelada? – va fer el drac vermell.
El mestre d’armes va romandre pensatiu uns instants i tot d’una ho va entendre tot.
-Es clar, és la vostra manera de mantenir segura casa vostra. Si algú descobrís aquesta magnífica vall, la voldria ocupar i per a fer-ho us hauria d’exterminar. D’aquesta manera, en veure tot allò socarrimat els entra por i ja no s’hi acosten!
-I ara que ja heu descobert el nostre secret, mestre d’armes, que en farem, de vos? – va dir el drac vermell.
Ara sí que començava a patir, el mestre d’armes. Per molt que ell prometés de no dir res a ningú, els dracs el creurien?
-Jo us puc prometre no dir res a ningú, però el que no puc fer és obligar-vos a creure’m. Digueu-me vosaltres, què puc fer?
El drac més vell va reunir en consell els altres dracs i després d’uns quants grunys i fumaroles, es van dirigir cap al mestre d’obres.
-Mestre d’armes, teniu un greu problema. Si no torneu amb escates màgiques el cavaller s’enfadarà molt i ves a saber què us faria. D’altra banda, si us deixem anar, no hi ha res que us impedeixi d’explicar el nostre parador i això ens posaria en un greu perill. Segons el nostre parer, l’única solució serà que fem un pacte i col·laborem.
-A canvi de les escates que us calen, vos fareu un pacte de silenci amb nosaltres: mai revelareu a ningú on és el país dels dracs i si mai ho feu, us vindrem a trobar.
El mestre d’armes no sabia què era pitjor, enfrontar-se a l’ira del cavaller o la dels dracs. Va accedir al pacte i els dracs van disposar que l’endemà li lliurarien les escates. Tan bon punt les va tenir embolicades en un farcell, el drac vermell el va dur volant fins al mateix cim de la Muntanya Pelada.
-Gràcies per tot – va dir el mestre d’armes – sense el vostre ajut mai hauria aconseguit sortir del mal pas en què m’ha ficat el cavaller.
-Marxeu i no torneu mai més. Recordeu la vostra promesa – va dir-li el drac mentre alçava el vol, majestuós, cel enllà.
