“Doctor Pasavento” és, en gran part, una novel·la sobre Walser, és una novel·la en què el protagonista viatja al manicomi suís on Walser va viure tants anys allunyat del món i s’apropa a l’exercici d’un art molt peculiar en el qual el seu escriptor més admirat (Walser) va ser un autèntic mestre: l’art de passar desapercebut, l’art de convertir-se en no-res. “M’interessa el factor Walser. I m’és igual si ell va ser com el vull veure jo. El fet és que ell, a banda de ser un mestre en l’art de la desaparició, fa la impressió d’haver sabut veure abans que molts d’altres cap on evolucionaria la distància entre Estat i individu, màquina de poder i persona. M’agraden de Walser la seva ironia secreta i la seva prematura intuïció que l’estupidesa aniria avançant ja indeturable en el món occidental. En aquest sentit jo crec que ell, potser sense saber-ho, va fer un pas més, va facilitar a Kafka la descripció del nucli del problema, que no és altre que la situació d’absoluta impossibilitat de l’individu enfront de la màquina devastadora del poder. M’agrada de Walser, d’altra banda, el seu afany heroic de deslliurar-se de la consciència, de Déu, del pensament, d’ell mateix”. “M’interessa el factor Walser, però crec que si ara digués en veu alta el que en penso, em tancarien immediatament al manicomi”. Aquest és el to i la declaració d’intencions de Pasavento en relació a Walser. I és que es tracta una mica de la nostàlgia de la innocència, tot i que Pasavento descobrirà, dolgut, que, malgrat els seus esforços dobles per esfumar-se i per ser trobat, ningú no el busca, i aquesta situació desesperada, sense sortida, serà el principi de la seva fugida sense fi que el portarà de mica en mica, com a Walser, cap a la bogeria i la solitud, dues qüestions també constants en l’obra. I el veiem, efectivament, renunciar al jo, a la seva grandesa, a la seva suposada dignitat, i fins i tot a creure que encarna per si sol la història de la desaparició del subjecte a Occident.
I bé, Walser, Pasavento, Vila-Matas. Tots tres representen aquell triangle de consol, aquell triangle de lucidesa que ajuda a sobreviure enmig de la confusió que ens envolta, que reconforta i ens fa sentir més, en el fons, bones persones. I acaben escrivint amb llapis per afavorir la lleugeresa, per afavorir la provisionalitat de les coses, cansats del tedi de la ploma i passant a servir-se de tot tipus de papers: fulls de calendari, avisos de cobrament, sobres, galerades, rebuts i fins i tot el marge dels diaris. I és així que Walser va acabar escrivint les meravelloses notes que conformen els seus “Microgrames. Escrits a llapis”, que publica Siruela en espanyol i dels quals han aparegut ja al mercat tres volums.
I que fàcil és dir coses que no s’ajustin a la realitat!, deia .
