Perllongant la perfecció, amb un esquema d’alineació que responia a l’esperit que fa unes setmanes ens donava el manat més gran de títols grossos de la història (sí, com que ja són a la història, sembla que fa més temps que els visquérem, però encara podem comptar-ho en setmanades), posant en solfa, doncs, tots aquells recursos que teníem automatitzats, i provant que resten encara al moll de l’os de l’equip, resulta que hem començat a esquinçar una tradició de dites blaugranes, d’aquelles que per sí soles ja ajudaven al titulador desnerit quan li calia el titular d’ofici per a una crònica d’ofici; les frases eren, ja les recordaran, “aquest any sí” i “ja hi tornem a ser”; la primera entre el Gàmper i l’inici de lliga, la segona, ja saben, poques jornades després. La primera l’obvietat dels resultats l’ha catapultat a la nit dels temps, i la segona inverteix tot els seu sentit i esclata amb drings de joia: ja hi tornem a ser, senyors. La novetat és que res de nou, que es manté el tremp, i que no passa res si anem variant els noms que posem al servei de la idea, que el desig de glòria, l’esperit de cercar el magis, resten intactes i si cal, renovats. En resum, senyores i senyors, culerets i culerassos, laportistes i ñuñistes, postelefants i gasparistes, torracollons mocionistes i saltamarges despatrimonialitzadors, els que aplaudíeu qualque pet del Xarli fés i els que, oh ignorants xiulareu genis com Zambrotta, barcelonistes tots: ja hi tornem a ser: que bé que ens ho passarem!
La marca de la casa la va donar el primer tret de Bojan, gardela preciosa, cacau de llarga distància desmarcant-se entre línies, magnífic en l’efecte i posant a prova la solidesa del travesser que encara tremola.
Jugant amb tremp i posant en joc tots els recursos, si no fos per la cagadeta de Xavi malenguanyant una jugadassa per l’esquerra que li servia Abidal, incommensurable, que ja hagués substanciat el partit. Mala sort. Com mala sort la de l’ocasió que l’Atlético no ha deixat passar, a peus de De Marcos (que ja em diran perquè l’han canviat, pobret) i em sembla que amb una mica de peu defensor desviador de la trajectòria, però deixin-me tornar-ho a veure.
Nogensmenys, hem anat a fer pipi tan panxos a la mitja part, no es pensin, malgrat que als bascos els ha donat una mica d’aire per intentar envolar-se tot creant-nos problemes a la zona de construcció amb una línia de pressió molt poc d’exentrenador del Sevilla, ja em diran qui alliçona a qui.
Un gol de Xavi, treient-se l’espina i coronant una jugada col·lectiva Abidal – Keyta- Pedro, ha obert el marcador i ha començat a posar les coses al seu lloc, que han quedat definitivament sentenciades quan Pedro, que ja sembla que li han deixat el diminutiu als cromos de l’any passat, fent de Messi i inventant-se un cacau quan ningú no l’esperava, ha emmudit la “catedral”.
Ha estat aleshores quan s’ha repetit un dels pocs defectes que encara estan per polir: ho fan tan bé, treuen pilotes d’on no hi son amb aquella elegància fins i tot quan són impossibles que, lògicament, els costa tancar el partit tot adormint-la, i aleshores passa que es posen neguitosos i es deixen portar a un escalfament innecessari, presidit per la rauxa irreflexiva d’Alves, que si, que també ha fet tremolar el travesser, però que pel que sembla l’otoplastia, que totes les noies tant li alaben i que potser el fa més aerodinàmic, no ha servit per a esmussar-li (la rauxa irreflexiva, que en aquest cas l’adjectivació és substantiva).
Tot plegat: que seguint tan bé com anàvem, també trenquem aquella bella imatge a la que sovint recorríem, allò del Barça com a resum i metàfora del país, i ara, vistes les que ens vénen i amb la vergonya que passarem com a país, ara voldríem que fos a l’inrevés…
P.S. i dispensin el retard: al ripollès l’estiu no dura mai massa, concretament aquest any hem tingut un ferragosto que ha durat exactament dues tardes, i s’ha fet bona la dita de que a l’agost cau el xàfec quan es fa fosc; i el d’aquest vespre ha estat particularment adornat d’aparell elèctric, certament aparatós, amb un inici de pedra que sortosament per als sembrats aviat ha virat a calamarsa i en segons ha estat netament xàfec (que vagin a saber què és l’origen de què, si xàfec de xafogor, o viceversa). El cas és que algun d’aquest fenòmens, vagin a saber, ens ha deixat, ai las, orfes de puntualitat cronical, que ha hagut de baixar en el bocí de paper on s’havia gargotejat, a la terra baixa, on llamps i trons mai son tan homèrics, però, i segurament per això, l’internet no es fon amb tanta concupiscència, i… en fi, que disculpin. Seguirem el Gamper des d’aquestes latituds postvacacionals, i prometem esmenar-nos. Més puntualitat… i més brevetat.
P.P.S. i per si se’l van perdre, que sàpiguen que si volien veure futbol de nivell tampoc es van perdre res si es van perdre el R.Madrid vs. R.Sociedad: xato, no menys prepotent que tosc, sense que cap estil hi fos ni se l’esperés… un exemple del pou on tant casticisme ramplon i xurrero els ha menat, vull dir que de moment tranquils.
