No els agradem i no ens agraden, i mai sabràs què és causa i què n’és efecte, i de fet fa tants d’anys que gairebé tant se val, i deixem-nos de fer el llepafils: els hem donat un bany a domicili, els hem atropellat i encara en deuen buscar, Castellana avall, els trocets de l’orgullo que campea por España. Messi controlant-la amb el pit i baixant-la a terra ràpidament, amb un control que li ha servit de dríbling, encarant la porta resolt a creuar-la sobre la sortida de Casillas que, impotent, només l’ha vist quan ja era dins, ha deixat clar que són el que són, una banda, i que tenen el que es mereixen, perdre. Aquesta nit, si més no.
Puyol, sempre Puyol: de lateral esquerre per a convertir Alves en extrem? Som-hi!. Cap a la banda esquerre per empenyer Maxwell endavant? Cap problema!. Que n’aprenguin. Compromís i lliurament. Sacrifici. Vergonya. Honor. Si jugues per a sortir tu a la portada dels diaris corres el risc que a la portada surti l’equip contrari. I així ha estat: el joc mancomunat posat al servei d’un objectiu més alt, aparcant els virtuosismes i rosegant fins a l’os cadascun dels fronts del contrari, perquè avui calia fotre’ls a casa seva, posar-los davant del mirall i que ells solets s’escarnissin, donar el cop de ronyó que ens tornés a posar on cal que el millor estigui: al capdavant.
No sempre passa que guanyi el millor, i això és un joc i hi ha una part d’atzar, i de vegades hi ha un llast d’injustícia pregona en el resultat. Massa sovint cal negociar amb la realitat i dibuixar massa bisectrius per a arrapar-s’hi per a no perdre bous i esquelles. Per això cal, pel bé de la humanitat, que de tant en tant no calgui equilibris, que ser el millor tingui premi i que el mediocre quedi retratat en el seu lloc. Visca! Pel bé de la humanitat: vae victis!
