El curs polític que hem deixat enrere ha estat un dels més intensos de la història recent del país. Les institucions espanyoles han demostrat una nul·la voluntat d’acceptar els minsos avenços d’autogovern que l’Estatut, ja retallat per les Corts Espanyoles, contenia. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, acatada i celebrada pels dos principals partits de l’Estat, dóna per tancada la via autonomista. Aquesta sentència relega clarament la llengua catalana a una oficialitat de segona, on el concepte de llengua pròpia no implica cap preferència d’ús i on el deure de conèixer el català és de naturalesa inferior al deure constitucional de conèixer el castellà; elimina qualsevol possibilitat d’autonomia de la justícia, deixa clar que és l’Estat qui fixa el finançament dels serveis de les comunitats autònomes i reitera que l’única nació titular de sobirania és l’espanyola. Les aspiracions d’autogovern de la nació catalana no tenen doncs cabuda a l’ordenament jurídic espanyol, que té aquest tribunal deslegitimat com a intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola.
Com en altres ocasions de la seva història, el poble català ha sabut avançar-se als esdeveniments. Així, la sentència del TC ha anat precedida per 10 mesos en els quals s’ha esdevingut una experiència de democràcia participativa com no s’ha conegut enlloc d’Europa: l’organització, sense gairebé pressupost ni suport institucional, de successives onades de la consulta popular sobre la independència. Un moviment que, malgrat haver estat impulsat pel sobiranisme, ha aconseguit aplegar demòcrates de tot el país sota la consigna de defensar el dret de Catalunya a decidir el seu propi futur, i ha aconseguit un ressò internacional desconegut per cap altra iniciativa catalanista anterior.
També els carrers s’han omplert d’estelades: el 10 de juliol d’enguany, un milió i mig de catalans sortien al carrer a defensar el dret de decidir del poble català, en una mobilització on la consigna més cridada va ser “independència”. I mesos enrere, a l’inici del curs, just abans de la consulta d’Arenys de Munt, les principals entitats del sobiranisme civil ens vam manifestar l’Onze de Setembre de l’any passat sota la consigna “Som una Nació, volem Estat propi”, en una multitudinària manifestació que feia presagiar un intens curs polític marcat per les reivindicacions del dret de decidir i de l’Estat propi.
Un any després d’aquella mobilització, tornem a trobar-nos davant un Onze de Setembre en que cal no només fer memòria del passat, sinó projecció de futur. Si el 1714 va ser l’any en que els Països Catalans van perdre les seves llibertats, els propers anys representaran el moment de recuperar-la. En un moment en que el Tribunal Internacional de Justícia de la ONU ha sancionat el dret dels pobles a la independència, en reconèixer la de Kosovo; i davant l’atzucac en que es troba l’autonomisme, cal que els independentistes caminem en la mateixa direcció i sapiguem avantposar allò que ens uneix a allò que ens separa.
Per molt que l’independentisme es trobi en auge, encara ens queda molt de camí per recórrer, i per tant cal seguir treballant per la independència. Cal seguir fent pedagogia, no a Espanya sinó aquí, a casa nostra. Cal que, plegats, continuem explicant a tots els sectors del país, parlin la llengua que parlin i tinguin l’origen que tinguin, que la construcció de l’Estat català beneficiarà tothom. Que davant les pitjors crisis la llibertat sempre és la millor resposta. I que en un procés d’independència no tenim res a perdre, tret dels llasts del passat. Per contra, tenim a guanyar la societat lliure, justa i pròspera que sempre hem volgut per a nosaltres mateixos i per a les noves generacions.
Perquè el nostre futur ens pertany només a nosaltres: Som una Nació, volem Estat propi!
