En ocasions, per compensar algunes de les mancances del nostre caràcter col·lectiu, alguns de nosaltres –plens de bona fe nietzschiana– intentem realitzar tasques pròpies de veritables superhomes. Així, per exemple, ens convencem de què, si encara no hem assolit els nostres somnis, és perquè no els hem desitjat prou intensament. Fins al punt que –en els casos més extrems– presentem el símptoma paranoic de veure traïdors a tort i a dret. I, desafortunadament, potser no estem del tot mancats de raó.

Òbviament, a partir d’aquestes constatacions, ens sentim impel·lits a actuar de forma immediata. I, en aquest sentit, sempre podem recordar que mossèn Armengou ja havia clamat que: “No podem emprendre la reconquesta de Catalunya sense el suport d’un legió d’homes de conviccions i de caràcter que formin el sector intransigent del catalanisme”. A partir d’aquí, però, el raonament pot esdevenir massa simple: si la llibertat arribarà a través d’un referèndum, aleshores –per ser lliures– l’únic que ens cal és convocar un referèndum. Per desgràcia, però, la realitat és més complexa i –per guanyar– ens cal també construir la majoria social, que conquereixi la victòria amb els seus vots. “Per això potser no es convenient de provocar el gran moment sense estar ben segurs de les possibilitats catalanes. Això, però, avaluat sense una prudència excessiva, sense covardia”. En qualsevol cas, “en lloc de provocar prematurament el gran moment, és més eficaç preparar-lo”. Sense fer “del preparar-lo un tòpic enervant. Preparar-lo acceleradament i, quan vingui l’hora, no recular”.

El cert és que tan sols l’esforç quotidià ens estalviarà el dolor d’haver de fer nostra la tràgica constatació de Rovira i Virgili: “Ens havíem il·lusionat massa. Crèiem massa en la força pròpia i el respecte aliè. Havíem acceptat totes les declamacions líriques i totes les declaracions d’amor”. De fet, els catalans hauríem de saber que: “Fe no és esperar. Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà”. En altres paraules, ens calen “homes d’acció intransigents” i “gestors pragmàtics”. Armengou mateix ja havia arribat a la conclusió que hem de “convèncer-nos de que cadascú de nosaltres és necessari”.