Sostenibles, les coses han de ser sostenibles. Pobre de tu, si no. Empeltats d’aquest llenguatge d’avui, dogmatisme de pensament únic, catalanes i catalans. I amb la quantitat de déus que hi arriba a haver a l’Olimp tan proper d’on ell era, Tsipras ni tan sols jurà el seu càrrec encomanant-se a cap ells. I un govern sense cap dona. Que Déu l’agafi confessat. Sostenibilitat. Penso què en deuria pensar algú com Carles Fages de Climent (1902-1968), d’aquest llenguatge d’avui. Fages i la llibertat. Com que era propietari rural, i hisendat, els gurús del país l’han ben silenciat i amb prou feines si més enllà del seu Empordà s’ha sentit mai el seu nom esmentat. L’acusaren de franquista, és clar, com a Pla i a Sagarra. I no n’era ni en fou mai. Era lliure, senzillament lliure, i les coses les expressava tal com les sentia, immens bagatge de la llengua. Catalanistes intransigents mancats, encara ara, no ja d’altura de mires ans d’amplada. A Fages, no li va caldre esdevenir això que en diem professional de la ploma. Fou, però, un escriptor dels de raça, independent i crític. I ja sabem què passa en aquest país nostre a la mínima que et desvies de l’estreta sendera que marquen aquests gurús de la intransigència. Si s’hagués declarat comunista, l’haurien encimbellat dalt de tot del cànon. Farien bé, faríem tots santament, de llegir les Memòries de Fages. “Memòries. A la recerca de mi mateix”, que l’octubre passat, a cura de Narcís Garolera, publicà Brau Edicions. Ressuscitar és tornar a suscitar, tornar a promoure, fer sorgir. Totes aquestes coses. “¿De tots els manaments, quin / sol tenir més importància? / -Pel sisè no passeu ànsia: / el pitjor, em sembla, és el quint.” Fages al cànon. ¿Què en deuria pensar, algú com ell, d’aquest actual llenguatge de la correcció política llefiscosa dels nostres pecats?
I aquest dematí, en llevar-me, em trobo amb la notícia de la mort, a 70 anys. de Carles Miralles. Poeta i hel·lenista. No l’he conegut mai personalment, però sé que ha estat un dels millors i més influents models, també com a professor. Conservo amb joia i plaer els seus “Sobre Foix” (1993), “Homer” (2005), “Sobre Riba” (2007) i aquest darrer “Sobre Espriu” (2013), segurament una de les millors, si no la millor, contribució a aquell llarguíssim any que li vam dedicar. QDEP.
