Un dels punts de discòrdia entre CiU i ERC ha estat el moment de dur a terme la transgressió definitiva, la substitució de la legalitat espanyola per una nova de catalana. ERC la voldria més aviat que CiU. Els pros i contres s’han discutit i se segueixen discutint arreu, però aquí no vull immiscuir-me en la polèmica de qui té més raó o millors arguments per escollir un o altre moment. Voldria apuntar només la possibilitat de què el moment del trencament no vingui per cap acord entre els partits sobiranistes, sinó que ens vingui imposat des de fora, com a única reacció possible a una acció massiva de l’estat que amenaci de paralitzar el full de ruta de la política i de la societat catalanes. M’estranyaria molt, és més, ho consideraria un greu error que els nostres polítics capdavanters no tinguessin previst aquest possible cas. També comprenc, però, que ni que sigui així no en parlin per no aixecar llebres de manera massa ingènua. Però com a senzill observador des de la barrera, trobo que fora de les àrees de responsabilitat política sí que se n’hauria de parlar i de preveure (cosa que potser ja fa algú, i tant de bo que sigui així) com ha de reaccionar la ciutadania davant d’una situació que ningú no desitja, però que seria temerari d’excloure: la contínua intromissió del TC espanyol contra totes les lleis que vulgui fer el Parlament per construir les estructures d’un futur nou estat. I com a conseqüència les mesures de força o de intimidació que pugui prendre Madrid per imposar les suspensions que el TC decreti (inhabilitació de persones, suspensio de lleis, més retallades al pressupost català, intervenció de la policia espanyola, etc.)

Tota l’arquitectura del full de ruta català, dels acords actuals i dels que encara vinguin, s’aguanta sobre el supòsit que la feina no sigui impedida pel govern espanyol i els seus satèl·lits judicials i es puguin anar complint fites diligentment. Però què passa si (com és ben probable) els dinosaures madrilenys tornen a posar barreres a cops de Sagrada Constitució? Enrera ja no s’hi pot tornar. El polític que ho intentés hauria d’emigrar a l’Antàrtida i probar sort entre els pingüins.

I la meva pregunta (que jo no estic autoritzat per debatre per la meva manca de coneixements jurídics) és: ens pot quedar cap altre camí que no sigui la transgressió immediata, és a dir una DUI abans de les eleccions, i aquestes llavors ja amb un sentit clar de referèndum?

Que la societat (no, és clar, la part més amorfa i tant-se-me’n-fotista, sinó la més implicada en la defensa dels seus drets) està disposada a practicar la desobediència civil, pacífica i ordenada, ja es va demostrar el 9-N. Si les institucions espanyoles prohibeixen el treball que el Parlament català consideri imprescindible, la ciutadania no tindrà més remei que manifestar-se (tan pacíficament com sempre) a les principals ciutats catalanes (no sols a Barcelona) i demostrar que la gent està amb el Parlament, no amb la Moncloa i els seus derivats. Caldrà visualitzar altra vegada (per molt que alguns ho vegin “purament folklòric”) que la voluntat del poble català no és defensada a Madrid sinó a Barcelona.

Però això no serà prou, i jo (ja dic, com a llec en la matèria) torno a preguntar encaridament: es preveu degudament aquesta possible situació? Estic dient disbarats, o caldria, sense perdre ni un minut (ni que sigui de portes endins i sense fer soroll) estar a punt per, en qualsevol moment, donar el cop de porta i poder-lo defensar eficientment?

Confiar amb una certa racionalitat de la política madrilenya (quan es tracta de la seva “una, grande y libre”) és molt arriscat per no dir que és somniar truites. Cal, doncs, estar preparats. Ho estem?