Primera part: On posem l’etiqueta de feminisme?
“Sembla que el temps ja ha canviat!” Ha estat la frase d’aquesta darrera setmana. És veritat, m’he adonat que al matí ja no puc fer el meu ritual de seure a la gandula del pati.
Fa anys que a l’estiu m’agrada llevar-me d’hora, fer-me un cafè amb llet, agafar un llibre i seure al pati abans de de posar-me a treballar. Quan la temperatura encara és agradable i no se sent res, potser algun ocell despistat, però res més.
Aquest any he llegit Los Vencejos de Fernando Aramburu. Gairebé set-centes pàgines que tenen l’habilitat d’enganxar-te en la vida del seu protagonista, un home tan normal que sembla que el coneguis.
M’agrada com escriu Aramburu, segurament no estaria d’acord amb el que ell pensa, però si amb les novel·les que escriu. Aramburu no diu res, tot ho diuen i ho pensen els personatges que mostra i, quan a la tranquil·litat del matí s’hi afegeixen els pensaments i dial·lagues de Toni, un professor d’institut protagonista de Los Vencejos, el cervell comença a connectar i divagar.
Toni està divorciat, la seva ex és una locutora de ràdio, coneguda, però segons Toni, no tant com ella hagués volgut ser-ho. Sense dir la paraula feminisme, fa reflexionar-hi i segur que cada lector farà una reflexió totalment diferent, una de les meves va ser: “Ser feminista no m’obliga a estar d’acord amb tot el que em diuen que s’ha de fer per ser feminista”
Sempre m’ha fet una espècie de ràbia haver de posar la paraula molt davant de feminisme; què vol dir ser molt feminista? O ho ets o no ho ets!, és més, per a mi, no ser feminista ja és ser masclista, perquè no ser-ho vol dir no reconèixer que les dones tenen tots els drets que tradicionalment han estat reservats als homes i parlo tant de drets legals com d’aquells implícits que ni ens adonen que hi són. Ara bé, sento aquesta ràbia cada vegada que he de dir alguna cosa que, suposadament, no la veig tal com algú m’ha dit que hauria de veure, com una necessitat de justificar-me i posar per davant el meu currículum feminista per la por a que se m’etiqueti malament.
Compartiré algunes reflexions (o divagacions) sobre el tema del feminisme fetes des de la gandula del patí algun matí d’estiu llegint el llibre d’Aramburu:
Les dones i l’exercit: francament, jo no voldria que hi hagués exercit, per tant, si cap dona volgués entrar-hi molt millor. Per mi, l’exercit, tal com està concebut, és un model molt masclista i si el que fem les dones és fer el mateix, doncs senzillament, el model serà el mateix, només que hi haurà més gent.
Dones i futbol: Crec que el negoci del futbol és desorbitat, m’agrada molt que promocioni el femení, però amb quin objectiu? El de promocionar l’esport o el de ser més gent dins del negoci. Preferiria que es qüestionés el negoci del futbol masculí abans que pretendre que el femení fos una còpia.
Successió de la monarquia: la monarquia és una institució totalment injusta, tan injust és que sigui el primer l’home com la primera dona o el primer… el que sigui que hagi parit una dona que s’ha casat amb rei. El problema es que estem en mans d’una família que pel sol fet de ser-ho, tindran el poder de manar-nos. Voler fer veure que canviant la constitució quedarà millor, és d’hipòcrites!
Llenguatge: el tema més difícil! El llenguatge actual ve de temps masclistes, d’acord, però el genèric, amb la nostra llengua és molt sovint el masculí, no per doblar cada vegada serem més feministes, només gastarem més saliva. Aquí agreixo molt les aclamacions de Carme Junyent sobre el llenguatge.
I per acabar, quan es discuteix si un anunci, una pel·lícula, un acudit, etc. és o no és masclista, jo sempre dic: “imagina-t’ho al revés, si quan t’ho mires del revés no ho veus normal, és masclista”, també es pot posar de l’altra costat, “si quan t’ho imagines del revés no t’agrada, potser no és tan feminista”.
Ja sé que només són exemples que mostren un molt petit tros de món i que poc tenen a veure amb algunes de les notícies que hem de llegim o amb les desigualtats que hem de patir, però, darrerament, trobo en alguns sectors del feminisme moltes actituds de punta d’iceberg que no sé si realment són feministes.
Ui! Volia divagar sobre altes temes, però com se m’ha fet molt llarg, ho deixo pel següent article sobre “pensaments lliures d’estiu des de la gandula”.
