«Això marxa endavant. En Maeght està ben decidit a construir la seu de la fundació a Saint-Paul-de-Vence i està fet que tu has de ser l’arquitecte: m’ho deia en la seva darrera carta, confirmant-me el que m’havia comentat a París fa uns mesos». Deixà de rellegir la carta que en Joan l’escrivia des de Mallorca. Alçà els ulls. A l’horitzó distingí perfectament el final de la península de Cap Cod, on el 1620 havia ancorat el Mayflower amb els 102 Pilgrim anglesos. Abans de desembarcar en algun lloc prop de l’actual Provincetown, van conjurar-se amb un pacte que establia els principis que regirien la seva convivència i que molts consideren la llavor de la democràcia americana. El mes de desembre construïren la nova colònia a l’altra banda de la Cod Bay: la New Plymouth. Observà la seva muller al seu costat sumida en la lectura del darrer número de LIFE que duia un reportatge sobre Hawaii, esdevingut l’Estat número 50 feia dues setmanes, i un altre sobre la visita oficial del matrimoni Khruxov a partir de dimarts vinent: el president Ike Eisenhower i la seva dona els farien els honors durant uns dies.
Es tragué les ulleres i tancà els ulls. L’estiu s’acomiadava. Feia bo a l’ombra d’aquells oms americans i la brisa que bufava de llevant era suau i agradosament tèbia. S’havien arribat a Plymouth des de Cambridge després d’esmorzar i ja feia més d’una hora que eren asseguts en aquell passeig. Només sentien la remor del marejol trencant un centenar de metres sota d’ells i els crits escadussers de les gavines. Ells també havien arribat els Estats Units en vaixell el juny de 1939. De París cap a La Habana, on s’havien tornat a casar perquè havien perdut els papers francesos i ell mateix havia dissenyat un afidàvit que assegurava que eren cubans, i d’allí a Nova York. Si, havien estat temps durs. L’Alexander i la Louise Calder els havien acollit a casa seva. Al setembre havien marxat a l’hotel Van Rensselaer, al sud de Manhattan. Se’n sortiren com pogueren. La Moncha s’havia dedicat a cosir. Sort havia tingut de les coneixences fetes a Europa i als congressos internacionals! Walter Gropius, que vivia als Estats Units des del 1937, li havia facilitat els primers contactes amb les universitats. Havia pronunciat algunes conferències a Columbia, Princeton, Yale i Harvard i el 42 havia aconseguit publicar el llibre Can Our Cities Survive? Però el gran salt arribà quan Le Corbusier li envià una carta recomanant-lo de presentar-se a l’oficina de l’arquitecte d’origen alemany Paul Lester Wiener. De seguida s’havia entès amb Wiener i el 1945 havien fundat amb Paul Schulz el Town Planning Associates i arribaren tots els projectes urbanístics a l’Amèrica Llatina. Després d’uns anys a un apartament s’havien fet una casa Long Island i ara feia tot just un any s’havien traslladat a viure a Massachusetts. La Moncha i ell havien obtingut la ciutadania nord-americana als inicis de la dècada, i el 1953 en Gropius l’havia insistit que, donat que es jubilava, acceptés de substituir-lo com a dean de la Harvard Graduate School of Design. El degà del MIT, Pietro Belluschi, també hi havia intervingut en la jugada. Ja portava sis anys a Harvard. El mes de març passat havien liquidat el TPA, però de seguida havia format la corporació S.J. & G., amb Huson Jackson i Ronald Gourley, i no es podien queixar de com anaven els encàrrecs. Si, Déu n’hi do! la intensitat dels anys viscuts en la seva terra d’acollida.
Tallà la carretada de records que li afluïen a la memòria i mirà agraït la seva dona. Beneí la sort de tenir-la al seu costat: la Moncha!…, sempre avançant-se al seus pensaments i endreçant el seus desordres sense retreure-li mai, sempre il·luminant les situacions amb intel·ligents i discretes observacions… Es posà les specs amb parsimònia i observà el seu rellotge. Hi havia 40 milles de tornada per la Route 3. Viatjaven en el seu Chrysler New Yorker de color blau cel pastís que havien comprat feia tres anys. Haurien d’anar pensant de fer el lunch si volien arribar d’hora a Cambridge: Fr. Hickey, el rector de la parròquia de Saint Paul, volia xerrar una estona amb ells després de la missa de dos quarts de cinc. Guardà la carta a l’infern de la jaqueta: Haurem d’anar fent via cap algun restauranet. Et fan unes boston bean per dinar? Ella somrigué mentre tancava el magazine. Mmm! Sí, fan! Començaren a caminar cap al carrer principal. Ell li agafà la mà. Era el diumenge 13 de setembre de 1959.
Josep Lluís Sert López havia nascut a Barcelona l’u de juliol de 1902. Era fill d’un industrial tèxtil dedicat principalment al negoci de les catifes, en Francesc de Paula Sert i Badia, i de Genara López y Díaz de Quijano, cosina germana de Claudio López Bru, segon Comte de Comillas, i de la Luisa, muller d’Eusebi Güell. Els germans foren el Francisco, José Luis i Antonio (el Claudio, nascut el 1898, morí als pocs mesos). El 1904 el seu pare fou nomenat Comte de Sert per Alfons XII. Des de petit en Josep Lluís mostrà la seva voluntat de dedicar-se al dibuix i la pintura, i en acabar els estudis començà a assistir a classes a La Llotja. Però el seu pare, que morí el 1919, i el seu oncle pintor Josep Maria el convenceren de fer uns estudis que li permetessin portar una vida més arreglada i, finalment, el 1923 ingressà a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
A mitjan del 20’s Le Corbusier fa un viatge a Madrid. En passar per Barcelona de tornada una colla de joves estudiants, entre els que hi ha en Sert, el conviden a donar un conferència a la ciutat comtal. Le Corbusier la imparteix el 1928 i aleshores convidà en Sert a treballar amb ell a París. Però ni hi residí de forma estable perquè l’arquitecte suís no pagava, o ho feia molt de tan en tan, i en Sert visqué gràcies als ajuts familiars. A més estava acabant la carrera i viatjava sovint a Barcelona. N’obtingué el títol el 1929. Els primers projectes que realitzà foren encàrrecs en propietats de la seva mare: un bloc d’habitatges de lloguer al carrer Rosselló 36 i l’edificid’apartaments dúplex al carrer Muntaner 342. A l’àtic d’aquest edifici tingué el seu primer estudi.
Però a més de Le Corbusier, del berlinès Gropius i de la munió d’arquitectes de tot el món que tractà en els congressos, en Sert es va moure sempre entre els artistes d’avantguarda. Un gran amic fou Joan Miró. És molt probable que el conegués a través del botiguer de barrets i promotor artístic Joan Prats amb qui havia coincidit a la Llotja i era íntim d’en Miró. El seu descobriment d’Eivissa va ser a inicis dels 30 de la mà del fotògraf Joaquim Gomis, un altre amic seu. I l’altra persona d’una influència definitiva en la seva vida fou Ramona Longas, Moncha. Era la filla del porter aragonès de la finca dels Sert, una bonica noia amb una intel·ligència natural molt notable. En Josep Lluís s’hi enamorà, però la cosa no va ser fàcil: la seva mare no l’acceptava perquè era una plebea.
El novembre de 1930 Sert, Sixte Illescas, Josep Torres-Calvé, Joan Baptista Subirana i altres arquitectes funden el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC). Publicaren la revista AC (Documents d’Activitat Contemporània). El GATCPAC volia fomentar i divulgar l’arquitectura contemporània i les indústries relacionades amb la vivenda. L’adveniment de la segona República portà noves polítiques socials i la Generalitat va prendre en consideració moltes de les seves idees. Plogueren els encàrrecs d’equipaments públics encara que molts no arribarien a realitzar-se. Els que es construïren foren la Casa Bloc per a 207 famílies a Sant Andreu del Palomar i el Dispensari Central Antituberculós al Raval -signats per Sert, Subirana i Torres-, lesCases del Garraf, d’en Sert i Torres, i dues escoles a Martorell i una altra a Palau Solità, signades per Sert.
La sensibilitat social d’aquests arquitectes es reflectia en els seus projectes. La Casa Bloc, amb la seva forma en S permet aprofitar al màxim el sol. Les vivendes són reduïdes, però amb totes les finestres exteriors. A més hi eren inclosos serveis col·lectius com biblioteca, guarderia, piscina, etc. Les petitíssimes Cases del Garraf, pensades per a curtes estades de lleure, tenien totes una terrassa amb vistes al mar. L’escola de Palau Solità comptava amb quatre classes lluminoses i ventilades, comunicades totes amb una terrassa. L’altre gran projecte del GATCPAC fou el pla d’expansió de Barcelona conegut com a Pla Macià i elaborat en col·laboració amb Le Corbusier. Proposava el sanejament del Raval amb enderrocs selectius, la classificació de la ciutat en zones, la comunicació amb les platges del Llobregat -on hom construiria una ciutat de repòs i de vacances a Castelldefels-, una zona industrial en el delta, un aeroport i l’expansió portuària amb un projecte de port franc.
El 1937 s’instal·là a París per dur a terme el encàrrec de dissenyar, amb l’asturià Luis Lacasa, el Pavelló Espanyol de l’Exposició Universal de París d’aquell juliol, però és possible que la marxa de Moncha a la capital francesa, ja molt abans, influís en la seva decisió de tocar el dos. Durant l’Exposició Moncha va fer d’hostessa en el Pavelló i allà en Josep Lluís assistí al cinquè congrés del CIAM. Al Pavelló hi havia el Guernica, la Montserrat de Juli González, Pagès català en rebel·lió, pintat per Miró allà mateix, i La font de Mercuri, de Calder. En Sert i la Longas es casaren a París el 1938: entre la migrada assistència a la cerimònia hi era Joan Miró. El gener de 1939 Torres Clavé morí prop de Les Borges Blanques en un bombardeig mentre construïa trinxeres; al març, un cop ben instal·lats els falangistes a Barcelona, el GATCPAC hagué d’interrompre les seves activitats i a Sert li obren un procés de Responsabilidades Políticas i se’l declara inhabilitat per l’exercici de l’arquitectura. Finalment la parella opta per marxar als Estats Units via Cuba. Cap el 1946 tornaren a Barcelona perquè doña Genara semblava pròxima a morir (ho féu 8 anys després), però detingueren Josep Lluís en entrar. Les gestions familiars el tragueren de la presó, però en visitar la seva mare la Moncha no pogué entrar a l’habitació.
Els primers anys a Nova York dóna conferències, edita el llibre Can Our Cities Survive?, i el 1945 forma el TPA amb Wiener i Schulz. En aquella època els EUA havien començat una política intervencionista a l’Amèrica Llatina que incloïa ajuda i inversions, i és provable que el fet que la muller d’en Wiener fos la filla del Secretari del Tresor ajudés que els hi encarreguessin els projectes urbanístics al Brasil, Perú, Colòmbia, Veneçuela i Cuba. El 1947, al sisè congrés del CIAM al Regne Unit, és nomenat president d’aquest organisme, i ho serà fins el darrer congrés, el de Dubrovnik del 1956.
El 1949 inaugurà la seva casa de Long Island. Havia comprat una finca amb una torre d’estil victorià. Una part la vengué i l’altre l’enderrocà deixant només l’antic estable-garatge, un gran espai cobert de dos aigües. En aquest volum hi va fer la sala d’estar, la cuina i el despatx, i hi mantingué el paviment –de totxo col·locat a sardinell- i el sostre antics. Tancant un extrem d’aquest espai hi afegí un nou cos, amb dos nivells i coberta plana, on hi havia els dormitoris. Les revistes House & Garden i Progressive Architecture s’interessaren per la vivenda des del punt de vista arquitectònic i decoratiu, però aquella casa i el matrimoni Sert també ocuparen portades i pàgines de magazines com Life ó Look perquè el glamour de les parties que s’hi celebraven fou molt reconegut. Al marge de les bones estones passades entre amics és evident que les relacions que s’establiren en aquelles reunions de societat ajudaren Sert en la seva carrera. I Moncha hi contribuí en gran manera. Perspicaç, agradable en el tracte, tenia una enorme elegància natural i parlava perfectament anglès i francès. Moncha aportà a més l’ordre vital complementari que en Josep Lluís necessitava. No van tenir fills, però a mitjan dels seixanta van adoptar una cosina segona d’ella, ja gran, que es deia Mari Paz.
El 1952 ocupà una plaça de professor visitant a la Universitat de Yale. El 1953 dictà la conferència The Scope of Architecture a la Harvard Graduate School of Design i al juny és nomenat degà de l’escola -càrrec que ocupà fins el 1968- substituint Gropius. Allí Sert confegí el primer programa del món en disseny urbanístic integrant arquitectura, urbanisme, paisatgisme i planificació. Viuen part de l’any a Harvard. El 1955 Sert obrí una oficina a Cambridge on va fer el projecte de l’ambaixada dels EUA a Bagdad, el de l’estudi de Miró a Palma de Mallorca i on assessorà Harvard en la planificació del campus. El 1958 s’associà amb Jackson i Gourley, professors de l’Escola, constituint la firma S.J. & G. que, entre el 1959 i el 1965, realitzà el museu d’art contemporani de la Fundació Maeght, el Centre d’Estudis de les Religions i el centre administratiu i sanitari -el Holyoke- de Harvard, el pla d’expansió del campus i tres edificis de la Universitat de Boston, les oficines del New England Gas and Electric Assotiation, i les vivendes Peabody Terrace per a estudiants casats de Harvard, que rebé el premi d’honor de l’American Institute of Architects. Entre el 69 i el 72 construeixen el Harvard Science Center.Però a banda de la seva creació arquitectònica, Sert continua una intensa activitat acadèmica amb les classes, la direcció de l’Escola, la publicació del llibre Antoni Gaudí i un seguit de conferències (The Architect and the City, On Windows and Walls, Chenging Views in the Urban Environment,…) a diverses institucions.
El 1958 el matrimoni Sert es traslladà a viure de forma estable a Cambridge en finalitzar la construcció de la seva casa de tres patis de la 64 Francis Avenue, en un solar del campus universitari. El 1967 Sert fa el projecte delConvent del Carmel de la Paix a Cluny i S.J. & G. construeix també tres equipaments a la universitat canadenca de Guelph. El 1968 realitzen les primeres sis cases de la urbanització de Punta Martinet a Eivissa: són totes diferents i Sert les adapta a les feixes originals del vessant. El1972 la Urban Development Corporation de l’estat de Nova York els encarrega el projecte de tres promocions de vivendes, i aquell any acaben també l’Escola M. Luther King a Cambridge. A aquesta ciutat el 1971 realitzen un edifici d’oficines al cinquè pis del qual instal·len el seu estudi. Allí projectaran la Fundació Joan Miró de Montjuic, acabada el 1975, any en què inauguren també la primera fase de la residència d’estudiants per al Massachusetts Institute of Technology, a la vorera del riu Charles. La Fundació Miró dóna la sensació d’una sola paret que es va plegant al voltant d’un pati envidriat per permetre la màxima superfície d’exposició. El 1979 aquest edifici va ser guardonat per l’American Institute of Architects.
Des dels seus primers projectes Josep Lluís Sert es situà a l’avantguarda arquitectònica introduint elements mediterranis –patis, predomini del blanc i profusió de la llum- i formes constructives catalanes –la volta-reintrepretades amb criteris racionalistes, és a dir, línies pures i manca d’ornamentació. El seu llenguatge constructiu tingué trets propis: Sert barreja art d’avantguarda i industrial amb cultura popular -ceràmiques, càntirs i cistelles de vímet-, volums elementals i línies pures amb art antic, funcionalitat –lluminositat, prestatgeries d’obra incrustades a la paret, llars de foc com volums amb espais útils-, amb mobiliari incòmode i minimalista, com els bancs d’obra adossats als murs. La il·luminació indirecta mitjançant focus al sostre a la seva casa de Long Island, les piles dels lavabos integrades dins taules de fòrmica de la de Cambridge o el disseny dela Joieria Roca del Passeig de Gràcia el 1934 donen una idea del seu grau d’avançament conceptual. Afirmava que l’arquitectura popular mediterrània era fruit del clima, de la idiosincràsia i dels materials naturals disponibles, una juxtaposició de formes simples i netes, conseqüència de les necessitats primàries, amb absència de motius decoratius superflus. El 1934 escrivia al número 179 de la revista D’ací I d’allà que l’interès de l’arquitectura popular deriva «d’una proporció humana i correcta i d’una manca absoluta de prejudicis d’ostentació i de conceptes falsos nascuts a l’escalf de les escoles d’arquitectura». Les creacions d’en Sert traslluïen –sobretot fins els 50’s- valors conceptuals i ideològics, encara que més endavant la preocupació per la silueta i la solidesa material de l’edifici guanyà terreny. Respecte a l’urbanisme defensava la funcionalitat de les ciutats en quatre aspectes:habitatge, descans, treball i transport. Les seves aportacions a l’arquitectura contemporània li foren reconegudes a partir dels anys 70 amb títols Doctor Honoris Causa (universitats de Boston i Politècnica de Catalunya), amb la medalla “Thomas Jefferson” -la més alta condecoració professional als EUA-, i altres medalles a França, Espanya i Catalunya.
El 1975 l’edifici Les Escales Park de Barcelona rebé el premi FAD d’Arquitectura, però en Sert no reconeixia aquest edifici com a seu perquè el projecte se li havia escapat de les mans: els tres arquitectes col·laboradors a Barcelona –manegadors d’operacions immobiliàries durant l’època Porcioles- i el promotor havien alterat el projecte i havien realitzat una execució dolenta. Sert interpretà que es donava el premi a aquesta obra per no donar-lo a la Fundació Miró. I és que, encara que aquell mateix any havia estat readmès com a membre de ple dret al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a petició unànime de la Assemblea, la seva relació amb l’establishment català d’arquitectes de la postguerra havia passat per diversos motius de l’admiració –en les cartes que li enviaven Bohigas i companyia el reconeixien com el seu referent- al distanciament. Una de les causes fou que Sert els havia ignorat de manera persistent. Més tard perdé “inexplicablement” un projecte a la cantonada Diagonal-Tuset que acabà realitzant Federico Correa.
En una conferència a Boston el 1953 afirmava que l’arquitectura no ha d’ignorar «les necessitats espirituals de l’home, l’harmonia, les proporcions, l’efecte simfònic que ha de brollar d’un entorn adientment projectat». Planificació al servei de la funció i del gaudi. Racionalitat i dimensió humana. Indústria i art popular. Ordre i compromís social. En Sert el mantingué tota la vida, amb les seves vivendes socials, la participació en marxes a favor dels drets civils dels negres i les signatures contra la guerra del Vietnam.
Cap el 1980 li diagnosticaren un càncer. Aleshores Moncha ja no hi tocava gaire perquè havia tingut una feridura i no s’havia recuperat del tot. En Josep Lluís ho havia acusat molt. Després de disposar que cuidessin la seva muller fins al final sense internar-la mai en una residència, morí a la clínica Quirón de Barcelona el 15 de març de 1981 i fou enterrat a Santa Eulàlia de Riu, a Eivissa. La Moncha s’extingí dos anys més tard.
(He tingut la sort de comptar amb els savis consells i comentaris de les dues persones que, probablement, saben més sobre en Sert: Jaume Freixa i Josep Maria Rovira. Els hi ho agraeixo molt sincerament)
