És ben cert que els amics es poden comptar amb els dits d’una mà, i encara em sobren quatre dits.
Tothom és bo per anar a prendre una cerveseta o anar a sopar i xerrar i riure una estona. Ara bé, quan en un moment donat i puntual, necessites alguna cosa, tothom fa l’orni, i ni contesten el missatge. I si els truques, et donen excuses de mal pagador.
Gràcies a Déu, perquè cada dia agraeixo tot el que tinc i ser com soc, tinc mitjans econòmics per pagar-me un hotel o agafar un taxi, si em convé fer-ho; però aquests suposats ‘amics’ haurien fet el mateix si no hagués tingut aquests recursos?. I això et fa reflexionar i et fa adonar de qui tens al teu costat. I no em queixo, doóno gràcies a la vida per fer-me veure amb qui realment es pot comptar de veritat, i amb qui no. I això ens fa més forts.
Per un fet circumstancial i puntual (mentre fan obres a casa) volia llogar una habitació a alguna ‘amiga’ per un mes, i pagar-li 400 euros per l’habitació i no tan sols no m’hi han volgut ni pagant (em refereixo a una dona vídua que conec de tota la vida i que té lloc de sobra a casa seva) sinó que una de les ‘amigues’ em va dir que acceptava llogar-me l’habitació, però no a 400 euros sinó a 650 euros, perquè hi aniríem dues persones i, a més, amb un matalàs petit de 90. Vaig dir-li que sí, i quan ja havia fet les maletes i ho tenia tot decidit, la truco i em diu: “els meus fills prefereixen llogar l’habitació a un estrany perquè s’hi quedarà dos mesos”. Ella prefereix jugar-se-la de qui posa a casa, per quatre xavos més, i no posar a una amiga de confiança. És qüestió de prioritats.
Aquesta suposada amiga, amb la que havíem compartit bons dinars i sopars, no només em va fallar sinó que volia fer negoci amb mi. En fi, no passa res, una ensenyança més de la vida.
Per sort, he pogut llogar una apartamentet, i no a Terrassa, sinó a l’estranger. Com diuen els castellans, “no hay mal que por bien no venga”. Poc comptava que era hora de fer les vacances anticipades i gaudir de la gastronomia portuguesa!!!!
Una altra cosa que la vida m’ha fet veure és que amb la il·lusió que agafaré un avió des de Portugal a Barcelona per assistir a un sopar de noies que fa 35 anys que no he vist, havent demanat al grup si algú em podia venir a buscar a l’aeroport del Prat (ja que a l’hora que arribo no hi ha trens), gratificant aquesta acció amb una aquarel·la de Portugal, només dues noies han contestat el missatge, una per venir-me a buscar, i l’altra per deixar-me dormir a casa seva un parell de dies.
Em quedo amb la idea que sempre hi ha algú bo, però es pot medir amb compta-gotes.
A més, a voltes, la gent que acabes de conèixer, i que no són amics de sempre, responen millor que alguns ‘amics’ de tota la vida. Amics sempre entre cometes, és clar!!
A la vida, a vegades, qui no té res t’ho dona tot i qui ho té tot, no et dona res.
Amb tot això que estic vivint arribo a la conclusió que “obras son amores, y no buenas razones”, com deia la meva mare. I per tant, l’essència d’ una persona es veu en el que fa, no en el que diu, i se sent amb l’ànima. La superficialitat moderna, malauradament, està guanyant a l’autenticitat de les persones i, a vegades, ni volent quedar bé amb la vianda al plat (perquè ni tan sols responen el missatge) però no està tot perdut, perquè encara hi ha persones genuïnes i de bon cor: una d’aquestes persones de bon cor és el meu germà, que em vindrà a buscar ell
