Mentides a la tele, guerra judicial i fatxes als carrers. Aquesta ha estat la tònica dominant en l’Espanya post franquista. Especialment els últims anys, però no només. Fins i tot a un president li van muntar un cop d’Estat comme il faut amb tricorni i metralleta perquè s’apartés i per afiançar allò que els semblava perillar als de sempre.
La Claveguera, pensada per netejar de dissidents l’espai públic, només ha fet que embrutar-ho tot. Ha espiat, perseguit, inventat, manipulat, calumniat, ha empresonat i forçat a l’exili a demòcrates. Ha irromput sense vergonya a tots els processos electorals per tal d’influir en l’únic dia en què tots som iguals davant d’una urna.
Tot plegat no són sinó els monstres de Gramsci apareguts entre el vell món del franquisme que mai va acabar de morir i el que pretesament havia de néixer passant per la mal anomenada Transició. Però n’hi ha més, de monstres, i a Catalunya en tenim de propis. Són els que han submergit el nostre país en una bombolla de confusió els primers anys de Negociació amb l’Estat. La que ens convertia en traïdors a una andana de l’estació de Sants mentre érem vistos com uns castigadors a una andana d’Atocha. La mateixa que mostra els companys d’EH Bildu com uns herois mentre tracta als d’Esquerra com uns venuts, malgrat haver votat el mateix al Congrés dels Diputats -fins i tot, els primers, sense la necessitat d’acreditar cap intercanvi tangible-. Una bombolla, una mena de narcosala informativa, que subministra mercaderia adulterada als assistents per perpetuar un somni per treure’n rèdits tot inventant i assenyalant enemics de la Pàtria. La que converteix en una mena de salvador nacional a qui va marxar lluny i en un malvat al que va passar-se quatre anys a l’ombra de darrera uns barrots per culpa d’una sentència pròpia de la Santa Inquisició.
La dreta és com el pitjor dels propietaris d’un pis. Vol viure de l’inquilí i a la vegada li molesta que hi sigui. I considera seu tot el terreny fins i tot quan ja no li pertany. Continua considerant-se’n l’amo i senyor legítim pels segles dels segles i mereixedor de tal propietat irredempta. Tant és així que també troba legítim l’ús de totes les eines a l’abast per evitar el que en considera una usurpació. Les normes de la democràcia, per la dreta, sovint són d’obligat compliment només quan els van a favor. I això val a Barcelona, a Madrid, a Bogotà, a Buenos Aires, a Brussel·les i a Tel Aviv. I val ara, com valia els anys 30 del segle passat.
Ara n’hi ha que s’escandalitzen i tenen ganes d’abandonar perquè la Caverna utilitza, per anar contra ells, la Claveguera de la qual també s’havien servit en altres temps. Quan afectava a d’altres i, en el millor dels casos, es posaven de perfil. No oblidem que, sortosament, el que ara suposa un mal titular o una imputació, fa cent anys podia ser un tret al mig del front. Però encara hem d’oblidar menys que això és, precisament, gràcies als que mai van abandonar quan en tenien ganes. Si alguns s’ho saben bé som els d’Esquerra Republicana que ens ho coneixem des de fa gairebé un segle. Ni un sol cas de corrupció i ni un sol pas enrere en la defensa dels principis. El preu ja el sabem, la llibertat personal, la mort, la persecució i la infàmia. Però cal aguantar dempeus, encara que sigui enmig del fangar.
El diapasó és a dalt de tot, la maquinària del fang que deia Eco és una trinxadora basada en la generació del soroll i la confusió. És també la responsabilitat de tots els que estem al costat de la llibertat, el dret a l’autodeterminació, dels valors del republicanisme i de la justícia social, militar en la serenitat, agafar perspectiva i rearmar-nos. Les lluites, segueixen.
