Es necessita fer camí
cap amunt,
anar perdent cabells,
trencar-te dues tíbies,
dos peronés,
les ròtules
i, com a mínim,
un fèmur.
Pensa que fa pujada.
Perdràs la paciència,
se’t rebentarà el pulmó,
escopiràs sang i fetge.
Tot el temps que faci falta,
respiraràs pel nas
que et va aixafar
un cop de puny
i reparar un bon
cirurgià plàstic.
Pariràs pel camí amb dolor,
perdràs la confiança,
dues vegades o més
la recuperaràs en escreix.
I et queixaràs
i et diran que exageres
mentre estàs a punt
de perdre la vida
per donar-la.
Et tancaran a la gàbia
si estàs trista.
Perdràs el treball,
la teva vocació.
I t’hauràs de prometre
enriallar-te altra vegada.
Somriuràs
lliure com el suïcidi
d’aquells que t’havien
fet perdre el nord
per donar-los la vida.
No et deixaran tallar les cartes,
perdràs la partida,
per un mos del teu entrepà,
llescaràs als qui has perdonat
els perdràs de vista,
però no els oblidaràs.
Fes-te amiga d’un fuster.
No perdis mai la innocència.
L’ànima és un colom.
Per poder pujar al cel
es necessiten ales
i un tamboret,
més que una escala.
Seu, el cel està
al prestatge de dalt.
Has perdut les ulleres?
Curta de vista. Veus? El tens
endreçat a la dreta
del teu crani.
Si mires cap endins,
veuràs els lloms
ordenats per dates
són àlbums de fotografies
que miraràs tota sola.
Fes-te’n la idea.
Tornaràs a les vides passades.
Farà fred i hauràs perdut guants
i la bufanda de la mare,
podrides ja,
i amb cucs.
De què et servirà
retenir cap paraigua?
El nen i la nena
que eren la delícia
no els veuràs mai més…
Els has perdut al laberint
del teu imaginari.
Imaginaràs que es van casar
i que van tenir fills
però perdràs la raó i
no sentiràs cap petó
només l’esgarrifança
que els fan
les teves mans
tan fredes!
La teva pell
tan fina i arrugada!
El gos que els regalares
haurà perdut el rastre.
El volies per a tu
per fer-te companyia.
Buscant l’estrella
entre tenebra,
titil•lava l’engany!
Ai! “manipuladora”.
Els anys que treballares
perdien tot l’encant
de les mesades
per pagar hipoteques
i negocis fallits…
va ser temps que els robares
i els deixares sols…
com ells et deixen a tu ara.
Cal que desfilin Nadals,
que es vagin perdent totes
les figuretes del pessebre
que baixin i et rebaixin de l’avet
anys rojos fets de cendra.
Has après a callar,
has perdut la veu.
I per més mofa,
a la taula, el del front,
–que no sap res de tu–
assegura que dius
incoherències.
Protesta que l’has tallat.
No perdis la dignitat.
N’hi ha prou que sàpigues del cert
que avui no has obert boca.
Tu tan xamosa que eres,
segons el pare,
Una patutxera i prou
va ser la paraula que inventares…
Mentides divertides per fer riure!
Amb el que tu voldries
que haguessin après
hi perdràs la vista,
et prendrà la paciència:
El pa no està dur.
Dur és no tenir pa!
Demana perdó per ser vella.
Ho has perdut tot!
No te n’adones dona
que els vells
no teniu res per donar
a les properes generacions.
I encara us hauran de pagar la caixa!
No us escau recitar un poema,
ni avisar per servar viva
la parla.
Quina paraula has perdut?
El menjar és bo!
I encara que t’entengui
ho serà!
I no pas ho estarà!
He treballat tota la vida,
perquè tinguéssiu estudis,
he guanyat per vosaltres:
una casa, una cultura…
he respectat i estimat
els pares i germans… N’he tingut cura!
I recordo aquells moments
que vaig guanyar silvestres
rams de flors
dels meus amors, els nens,
que tant vaig estimar
i mai voldria perdre.
Ja que cada nit he resat
per les bones persones,
és per això que he guanyat
i ara quasi tot se me’n dona,
menys la florida de l’ametller…
Que per salvar i guanyar la pau
cal desfer guerres i començar
el poema de nou
Feliç 2023 !
amb lletra ben lligada
sobre una bandera blanca.
