Fa pocs dies, en el despatx d’una coneguda que podem situar ideològicament en l’independentisme, vaig veure un cartell animant a crear la III República Espanyola. La veritat és que veure amics independentistes tant implicats en els afers d’Espanya sempre m’ha cridat l’atenció, i més quan es tracta d’utopies com la feliç República Espanyola. Per descomptat que podem implantar a l’Estat Espanyol una república, posats a poder, podem considerar també que Itàlia és un país. Però hi ha un punt que no se’ns pot escapar: una república implica que la sobirania recaigui en la nació, és a dir, en el poble, i aquí rau el principal motiu pel qual considero que Espanya, ara per ara, no pot articular-se en República.
Quan una societat es regeix de forma democràtica entenem que el “demos” (poble) ostenta el “cratos” (poder) elegint el seu govern i, si cal, el seu cap d’Estat. I quin és el problema amb Espanya? Doncs que Espanya no té un “demos”, no existeix el poble espanyol, Espanya té diversos “demos” amb interessos oposats. Hi ha el “demos” català, el “demos” castellà i, també, el “demos” basc. Quan s’ha proclamat una República -o s’ha intentat viure de forma democràtica- els interessos dels diversos “demos” xoquen entre si i fan fracassar Espanya com a projecte. Algú creu que una III República seria més beneficiosa pels catalans que la monarquia actual? No intueix la gent la facilitat amb que un José María Aznar, o un Felipe González, aconseguirien la més alta prefectura de l’Estat?
El problema ja ve de lluny, ve del dia en que els governs castellans varen voler fer del projecte espanyol una sola nació, és a dir, una Castella eixamplada anomenada Espanya i no pas un imperi (comunitat plurinacional) on cada nació es regís a si mateixa, sense interferències, sense posar el nas en els assumptes dels seus veïns. Ara ja és tard però, Espanya no existeix com a “demos” i per això sempre toparem entre els diversos pobles ibèrics. Una República Espanyola sols seria una oportunitat més per a tenir una altra esfera política on topar. El camí és un altre, el camí és tancar la barraca i deixar que els dirigents castellans aconsegueixin el seu somni: Una Espanya unida, centralista i on sols s’hi parli castellà i, per aconseguir això, cal una imperiosa desarticulació de l’Espanya peninsular, és a dir, la secessió dels diversos “demos” ibèrics.
