Seguint la ràpida ullada al text de Constituïm.cat ens trobem amb una font de molts interrogants al títol segón, “Defensa, seguretat i protecció”. Crec detectar en el grup que ha redactat el text una fonda animadversió per tot el que faci tuf d’exèrcit. La comprenc a títol particular. Jo sempre dic que un dels dies més feliços de la meva vida va ser el que vaig sortir de la caserna per no haver d’entrar-hi mai més. Això, però, té molt a veure amb les característiques de l’exèrcit de Franco i amb el seu caràcter d’ocupant de la nostra terra. Però diguin el què vulguin tots els pacifistes utòpics, el món és com és i mentre hi hagi Putins, Erdogans, Xi-pings i similars no n’hi ha prou d’anar pel món amb el ram d’olivera a la mà i proclamar-se “nació de pau”.
En el projecte que comentem es mira d’evitar qualsevol referència a forces armades catalanes, amb el resultat que hom no sap com s’han de complir les comeses que s’exposen en aquest apartat. A l’article 59.1 es diu que “La República de Catalunya, nació de pau (tornem-hi) garanteix la defensa i la seguretat dels seus ciutadans i del territori”. Cap dada de quins instruments es vol fer servir per assegurar aquesta garantia. I a l’article 60 queda clar que no hi haurà un conseller de defensa al govern sinó una “Agència nacional de seguretat i defensa” que “és l’encarregada de garantir la seguretat i defensa dels ciutadans i del territori de Catalunya, com també del compliment de les obligacions internacionals assumides per la República en aquesta matèria”. Altra vegada cap pista de quines serien les eines per a fer-ho. És possible, és clar, que els redactors hagin tingut en compte que bastants catalans no volen ni sentir parlar d’un exèrcit propi. Però hauria preferit que ho haguessin definit més clarament. En un futur article exposaré als meus soferts lectors com m’imagino jo un cos armat català, d’acord amb les possibilitats reals del país i amb les comeses que hom pugui imaginar que tindrien.
L’article 61 és un cas paradigmàtic d’una institució a la que no se li ha perdut res a una llei fonamental catalana. Es tracta d’un “Institut Internacional de Pau i Treva de Catalunya” que ha de tenir com a finalitat “la recerca, la formació, el desenvolupament i l’aplicació de mètodes no violents d’intervenció i de resolució de conflictes armats o de situacions de violència i estralls, basats en el coneixement científic i pràctic”. Una institució d’aquesta mena podria ser adscrita d’alguna manera a la conselleria d’afers exteriors, però a la constitució li correspon tan poc lloc com l’Acadèmia de la Història o com l’IEC. I si es constituís hauria de ser des de la posició d’una extrema modèstia (Catalunya és molt petiteta per tenir influència suficient) i tenint en compte que dels mètodes no violents d’intervenció els dèspotes se’n riuen i sovint són inoperants com a Ucraïna o a Síria.
Cap al final del text del projecte, en la disposició addicional segona es diu que “la República promou la transformació de les indústries bèl·liques en indústries de seguretat i prevenció de conflictes”. I aquí se m’acaben els torrons. Hi ha a Catalunya indústries bèl·liques (és a dir de producció d’armament)? I que dimonis són indústries de prevenció de conflictes? Algú me’n pot citar un exemple?
Passant al camp econòmic, a l’article 62.5 es diu que “tota la riquesa del país, en les seves diferents formes i sigui quina sigui la seva titularitat, està subordinada a l’interés general”. Aquí s’hi amaga el perill que un poder executiu molt ideologitzat pugui entrar en conflicte amb la protecció de la constitució a la propietat privada. Caldrà precisar-ho més com ja fan els altres projectes de constitució.
Al mateix article a l’apartat 7 es diu: “Cal protegir i assegurar el desenvolupament igualitari i equilibrat de tots els sectors econòmics amb especial cura per a l’agricultura, ramaderia, pesca, alimentació i l’artesania per tal d’equiparar el nivell de vida dels ciutadans”. Aquí hi ha una excessiva confiança en la capacitat de l’estat de saber millor que els seus individus com endegar l’economia, cosa que molt sovint acaba malament. la competitivitat no s’adquireix amb un parell de lleis o de decrets. I si es recorre a les subvencions tard o d’hora tampoc acaben millor. D’una banda perquè impedeixen el sanejament efectiu d’activitats sense perspectives reals i la desviació de personal cap a activitats més productives i rendibles (amb les adequades mesures de formació professional), i d’altra banda perquè segresten diners que l’estat podria usar per altres comeses que millorin les possibilitats futures del país.
En resum, fins que arribi el dia que es formi l’assemblea constituent que haurà de prendre decisions clares sobre la llei fonamental catalana, encara plourà bastant. Fins llavors, però, no es pot insistir prou en que no es podrà llastar la constitució amb càrregues que no li pertoquin i que només poden entrar-hi regles que tinguin un ample consens a la població.
