Ho hem vist en les pel·lícules: una simulació virtual que controla la vida dels humans com a Matrix, o colles violentes que controlen les carreteres com a Mad Max. També en les novel·les de Dmitry Glukhovsky, les quals els russos viuen sota el metro de Moscow a causa d’una guerra nuclear. I també en els videojocs com The Last Of Us, el qual Estats Units queda destruït per culpa del contagi d’un fong que transforma els humans en una mena de zombis. En tots els casos estem parlant de mons postapocalíptics. Situacions en què la humanitat ha estat colpejada per una causa tan greu que aquesta ha destruït tot el sistema de vida estable que hi havia fins al moment. Per la majoria, un horror, un malson. És el que anomenem com a “distopia”. Però dins d’aquesta distopia, diferents filòsofs han aportat un altre punt de vista acompanyat de la següent pregunta: per què hi ha persones que troben la felicitat en un món postapocalíptic?
Els casos d’estrés, ansietat, depressió i suïcidi s’han disparat exponencialment en aquesta última dècada. Les malalties mentals estan en boca de tots. Els mitjans donen cada vegada més visibilitat sobre la problemàtica. De fet, la situació és tan greu que actualment, la primera causa de mortalitat entre els joves és el suïcidi. Però com és possible que tenint el sistema econòmic i social més estable en tota la història de la humanitat, que l’esclat d’una guerra a occident ens quedi més lluny que mai, que havent-hi un bon sistema educatiu que promulgui oportunitats laborals a qualsevol ciutadà, passin aquestes coses? Algú podria pensar que vivim en la societat més avançada de la història, d’altres en la més precària, malaltissa i injusta.
El problema, a part de molts altres, és l’excés d’inputs que rebem. Hem arribat a un punt en què la calma, el relaxament, i la desconnexió s’han convertit en una utopia. Cada vegada es torna més complicat trobar un espai per nosaltres mateixos. En definitiva, la vida moderna ens ha convertit en robots. Per moltes persones, aquesta situació suposa una càrrega emocional i física que sovint costa de suportar a l’esquena. I per aquests motius, moltes decideixen treure’s la vida. I justament aquí és quan apareixen els filòsofs qüestionant-se perquè hi ha persones que en situacions de guerra, destrucció i caos troben el seu espai en el món. Doncs la resposta que alguns aporten és ben simple: perquè la vida es torna senzilla. En un món postapocalíptic, les preocupacions modernes no tenen sentit. No t’has de preocupar de les factures, dels impostos, de la nota per entrar a la carrera, de ser puntual a la feina, de portar el cotxe en condicions, de decidir què posar-te als matins, de penjar i respondre històries d’Instagram… En un món postapocalíptic, la vida és fàcil. L’únic que has de procurar és de sobreviure. I encara que a vegades pugui suposar una passejada per l’infern, la mancança de responsabilitats modernes aporta la calma que moltes persones busquen en l’actualitat.
Vivim en una societat alterada. Una societat que necessita estimulació constant, i ho hem convertit en la norma. Hi ha persones que aquest ritme els hi costa de mantenir, i d’altres que directament no l’aguanten. Potser hem de prestar més atenció a les distopies. Potser aquestes són capaces d’ensenyar-nos què és això de viure amb el just i necessari. Potser ens poden apuntar al camí de la felicitat… O potser podem crear un sistema educatiu i judicial que ens ensenyi a frenar aquesta bogeria de modernitat, i ens estalviï de trobar la felicitat en un món postapocalíptic.
