Un altre assumpte al que hem de donar prioritat als nostres cervells, i no sempre se n’hi dóna prou és la comunitat de sort i de dissort entre els que des de Joan Fuster anomenem Països Catalans. Els atacs de politicastres analfabets contra la unitat de la nostra llengua, inventant-se’n mitja dotzena requereixen la resistència conjunta de tots els que la parlen, perquè és la personalitat de tots la que és amenaçada. Cal que diguem sempre i on calgui a tothom que ho ignori o en dubti, que l’àrea de difusió de la llengua catalana en totes les seves varietats ( i el barceloní només n’és una), és una unitat cultural clarament diferenciada de les altres de la península. I que això no té res a veure amb l’organització política d’aquests territoris. Que la unitat cultural persisteix i ha de ser defensada conjuntament, s’estigui dins del mateix estat o no.
I els del Principat hem de dir i repetir com és d’absurda aquella temença d’alguns valencians i illencs que han dit de vegades que no volen sortir del jou madrileny, per caure al jou barceloní. El futur dels Països Catalans l’ha de poder decidir cadascun d’ells. Mai que en el futur, per utòpic que això sembli avui, s’unissin en un estat propi fora d’Espanya, , només podria ser amb una estructura federal o confederal en la que cadascú tingués el màxim de sobirania. El nostre model no hauria de ser Espanya sinó Suïssa.
Avui n’estem molt lluny. Però la realitat actual és ben clara i qui no ho veu és perquè no vol. Tots tres Països Catalans són espoliats. Tots tres són objecte de maniobres més o menys descarades, més o menys subreptícies, per reduir cada vegada més l’ùs del català i reduir-lo a un residu folklòric, per poder fondre’ls en la “unidad nacional” com a “entrañables provincias”. A tots tres se’ls vol desposseir de l’herència secular culrual i històrica que forma el caràcter dels que hi vivim, i sobreposar-n’hi una de forastera amb unes tradicions que ens som molt alienes. I per aixó, no podem trigar més a desar al traster antics recels i malentesos i a maldar per que tots junts defensem el nostre patrimoni secular comú. Lleialment. Obertament.
Fa alguns anys i ja preocupat pels periòdics intents de dividir-nos i d’enemistar-nos uns amb altres, vaig escriure els versos següents. No puc expressar de manera més clara allò que cor i cervell em dicten:
“POSSIBLE CANT DE GERMANOR PER A TOTA LA GENT QUE PARLI UNA MENA O ALTRA DE CATALÀ.
Germans tots que parlem una parla catalana / a qui ens dóna la mà, li donem la mà germana! / Som les branques d’un tronc que ha aguantat les tramuntanes. / Aquest tronc segueix ben viu i les arrels són ben sanes.
No volem odis vells, ni rancúnies ni venjança. / Volem cors ben oberts a l’amor i a l’esperança. / Abracem tot el món i no fem una barrera / del color d’una pell o de parla forastera.
Germans tots que parlem una parla catalana, / a qui ens dóna la mà li donem la mà germana. / Som tions d’un sol foc, que ha de ser-nos nord i guia. / No el deixem apagar per mesella covardia.
Volem ser ciutadans d’un país obert i lliure, / d’un país fraternal on hi faci bo de viure. / No deixem que el passat ens aparti de la fita. / Bastim junts el futur. Fem plegats sembra i collita.
Germans tots que parlem una parla catalana: / a qui ens dóna la mà li donem la mà germana!/ Som espigues d’un blat d’un sol camp sense barreres. / No ens deiyem segar mai per les dalles forasteres!”
Direu que això són somnis romàntics d’un poeta tronat. Però no oblidem el que va escriure algú molt savi: “Les utopies d’avui, són les realitats de demà”.
