Amics, amigues,
Ara que ha fet un any, contemplem amb més perspectiva tot el que ha esdevingut al llarg d’aquest període tan convuls no tan sols a Catalunya, sinó arreu del món, des d’Amèrica fins a Àsia, passant per Àfrica i Europa.
Ai, el cementiri de la nostra Mediterrània! No recordo res de bo tret de l’esforç d’alguns humans per salvar o afavorir-ne d’altres. Penso en els afectats per volcans i terratrèmols, per tipus com el Trump, per aquells reiots de l’Aràbia Saudita, de la Península ibèrica. El Iemen és un gran desastre dels nostres dies i, tant de bo m’equivoqui, però el Brasil en serà un altre. Crec que em cal esmentar aquestes espurnes de desastre, patiment i injustícia perquè la nova Catalunya lliure mai hauria d’oblidar el que passa més enllà dels nostres Països Catalans.
Catalunya i molts catalans van ser protagonistes de la gesta de l’1 d’octubre, però també van ser víctimes de la violència física, política, judicial, financera, humana… Europa, la vella però actualment inhumana Europa, encara que potser no ens n’hem adonat, ens ha salvat d’una violència encara més salvatge de la que hem patit. Sí, Europa ens ha donat l’esquena als catalans però, si l’hostil Estat espanyol no hagués pertangut a la Unió Europea, a hores d’ara els tancs espanyols haurien entrat per la Diagonal de Barcelona, per Almacelles, per Fraga o per la Sènia. Qui gosa posar això en dubte? No hi hauria hagut tan sols “gobiernos y líderes independentistas descabezados”, hi hauria catalans dessagnats, a les presons no hi cabríem i els camins de l’exili recordarien l’any 1939. Sí, encara ens queda l’esperança en Europa, sempre que els catalans ens mantinguem ferms, no abaixem la guàrdia i seguim endavant, sense defallir ni un moment, cap a la llibertat per la República.
El 27 d’octubre de 2017 el Parlament de Catalunya, elegit democràticament, va proclamar, democràticament, la República Catalana. Encara no s’ha publicat al DOGC però, democràticament, des d’aquell dia som República independent. El dia següent, el 28 d’octubre va arribar la revenja. Aplicació del nefast article 155 de la deshidratada Constitució Espanyola. A l’empara d’aquest article es va iniciar el desmembrament de les institucions catalanes, començant per la destitució del govern català, la dissolució del Parlament, la destitució del major Trapero i totes les malvestats que se’ls va ocórrer als impresentables i maldestres polítics del PP. Des que van començar a ocupar conselleries i institucions van començar a aprendre com funciona una administració més eficient i eficaç que la seva. La immensa majoria de polítics i funcionaris catalans van comportar-se amb tota la fidelitat que els va ser possible a Catalunya i els seus ciutadans. Encara no se’ls ha agraït prou la seva coratjosa actitud.
Malauradament, també va començar no una autocrítica positiva, sinó crítiques arbitràries, que encara duren, entre les pròpies forces independentistes, sobre com s’havien fet o com s’haurien d’haver fet les coses. Tothom s’ha vist amb cor d’opinar un cop passat el més fort de la tempesta. I no solament els partits independentistes, sinó intel·lectuals, tertulians, periodistes i “líders d’opinió” de pacotilla. En fi, tots hi hem dit la nostra però, sovint, l’hem cagada. Els que van marxar a l’exili perquè se’n van anar, els qui es van quedar i posteriorment empresonats perquè es van lliurar. No hi havia res preparat per al dia després? Ja ho hauríem vist si no hi arriba a haver la repressió indiscriminada i Europa no hagués mirat cap a una altra banda. Molts dels països que han esdevingut independents en la història recent voldrien haver-ho fet amb la preparació que tenia a punt Catalunya i que algun dia comprovarem.
Un 80% dels catalans volien i volen exercir el dret a l’autodeterminació. Això vol dir que la immensa majoria són demòcrates, siguin independentistes o no. Això significa que qui no és demòcrata és l’Estat en les seves múltiples cares. Recordem que a l’aplicació del 155 hi van donar suport, a proposta del PP, Cs i PSOE. Ja no diguem l’alta justícia, hereva de la del franquisme, representada per les seves màximes icones: el Tribunal Constitucional, el Suprem, l’anomenada Audiència Nacional i algun de més proper com el TSJC i el jutjat número 13 de Barcelona. Anem, però, una mica més al fons de la qüestió.
Quines són les raons per aspirar a la independència, a una República amb els seus valors? Cada vegada en són més; les que l’Estat ens està donat dia a dia des de fa molts anys i cada vegada amb més força. Ja no cal recórrer al 1714, o a les dictadures de Primo de Rivera i Franco. El PP ha anat donant raons creixents des del 2006, 2010, el PSOE amb les ribotades del Guerra, després s’hi han afegit, arrossegant-se, els de Cs i una colla de desgraciats com SCC, VOX, etc. Tots aquest són els responsables més immediats del creixement de l’independentisme. Però aquestes serien raons conjunturals i de més, afegides a les més profundes que té Catalunya com a nació.
Sense identitat pròpia com a nació, aquestes raons esmentades podrien esdevenir fluixes si en un futur desapareguessin els malfactors de l’Estat i d’Europa! Si Espanya esdevingués una República plural i democràtica. Però, coneixedors de la història, la nació catalana no serà rica i plena fins que no sigui mestressa i senyora del seu futur. La nació –no diré res de nou, però de tan en tan convé recordar-ho– la defineixen la seva història, la cultura, les tradicions, la llengua pròpia, el tarannà i, sobretot, el sentiment i el desig de sentir-se lliure a la pròpia pàtria. Un estat sense nació és com un cos sense ànima. A Espanya hi ha diverses nacions que són com ànimes engarjolades. Cadascuna té dret a decidir per si mateixa el seu futur. A una nació sense estat li manca el cos per poder assolir els seus objectius nacionals i socials. El colonialisme no dona res, pren, s’enduu. Aquestes raons són per abans, ara i sempre.
Us preguntareu, però ara què hem de fer? De primer, mantenir la convicció que tenim dret a l’autodeterminació i no defallir a aconseguir la independència de Catalunya. De República, ja ho som; ho vam votar l’1 d’octubre de 2017. Un nou referèndum? Si és acordat i vinculant ha de sevir per ratificar el que ja vam votar els catalans i va declarar el Parlament català el 27 d’octubre de 2017 i que Europa el pugui homologar sense mirar cap a una altra banda. Que proposen diàleg? Sí, com diu tothom, però sense trampes ni dilacions. I, nosaltres, els qui estimem de veritat Catalunya, UNITAT!
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
