Farsa

[Deutsche Version]

El que passa a Catalunya, aquest petit país al marge meridional d’Europa, perd presència mediàtica quan, com ara, al mateix temps s’aguditzen diversos problemes mundials i, temporalment, en el conflicte català no passa res espectacular, encara que això no s’ha de confondre amb un estancament. Aquesta pausa només aparent s’acabarà ben aviat. Aquí i avui, però, no vull escriure res dels nous desenvolupaments en el panorama polític català. D’això en parlarem en les propers setmanes i mesos.

Aquí intentaré aclarir als meus lectors fins a quin punt els propers processos contra divuit polítics i activistes catalans per la seva participació en el referèndum del primer d’octubre 2017 són una farsa inaudita, un pur acte de venjança que no té res a veure amb els alts principis d’un estat de dret.

A la seva edició del 27.10, diu l’Spiegel Online: “Quan es tracta de rebel·lió, el dret espanyol és sever: als 18 separatistes acusats els amenacen amb penes de fins a trenta anys”. Això és cert. Però res del que van fer els acusats compleix les condicions d’una rebel·lió tal com la defineix el codi penal espanyol, és a dir, com “un intent de derrocar l’ordre estatal usant violència armada”. Un paràgraf que va ser formulat així, després de la revolta fallida de la guàrdia civil espanyola amb el tinent coronel Tejero, el febrer del 1981, per detenir el govern i el parlament espanyols i dur els militars al poder.

Tribunals Suprems a Alemanya, Bèlgica, Escòcia i Suïssa han reconegut aquest fet i s’han negat a extradir a Espanya polítics exiliats, ja que les acusacions no aguantaven el més petit examen.

Per comprendre, però, les dimensions de la vulneració del dret que representen aquests judicis, també cal saber que són part d’una acció preparada amb molta antelació contra l’independentisme català i que gairebé dos anys abans van ser previstes penes dures per delictes inventats i que llavors encara no s’havien comès.

El jutge Pablo Llarena, amb la mala fama de ser un ultranacionalista de la pitjor mena, va ser posat mitjançant totes les argúcies possibles en la posició adient per passar-li la competència en els processos quan vingués l’hora. El prof. Dr. Eckardt Leiser (Universitat Lliure de Berlin) ha explicat detalladament aquesta múltiple vulneració del dret. (La traducció catalana sortirà properament a L’Unilateral.)

Com si això no fos prou, el Tribunal Suprem espanyol denega als acusats una sèrie de garanties que, en un estat de dret, són inviolables. Els fets que són objecte dels processos van ser investigats per diferents tribunals abans que es traspassessin tots a la sala segona del Tribunal Suprem: Tribunal Suprem, Audiència Nacional i els jutjats núm. 7 i 13 de Barcelona. Ara el tribunal Suprem es nega a admetre en els propers processos proves documentals que van ser presentades per la defensa en els anteriors processos d’instrucció. Entre altres, els molts vídeos que demostren que els activistes Cuixart i Sànchez no van pas atiar la gent contra la policia espanyola, sinó que, ben al contrari, van mirar d’apaivagar la indignació popular i facilitar la lliure sortida dels agents espanyols dels edificis dels ministeris catalans. La migrada justificació és que aquests documents probatoris no tenen cap relació amb els processos actuals (una mentida desvergonyida) i que l’admissió de tota la paperassa allargaria innecessàriament els processos. Com si això fos un argument normal i no un dels molts intents d’impedir un judici correcte.

L’actual cap de govern català, Torra, ha declarat que els catalans no acceptaran cap altre sentència que no sigui l’absolució i que qualsevol altra provocarà mesures de resistència. Això ho han descrit alguns mitjans alemanys com una posició tossuda i radical. Però, com es pot reaccionar d’altra manera, si l’única cosa que han fet els acusats ha estat possibilitar un referèndum que segons les normes de l’ONU era legal?

Europa no s’haurà d’estranyar si després de la proclamació de sentències injustes, els catalans perden la paciència i potser (com hom ja ha proposat i entre altres coses) ha de veure una “Marxa cap a Europa” amb milers de catalans a les carreteres cap a Brussel·les. A part d’això, la indignació pot ser tan gran que s’arribi al trencament definitiu amb l’Estat espanyol, sigui quin sigui el grau de violència que aquest usi.

No es pot repetir prou sovint: ja no es tracta solament de la independència de Catalunya, sinó de l’observança dels drets elementals i dels principis europeus de l’estat de dret. En el cas de Catalunya, aquests són trepitjats sense contemplacions. En comparació, els tan criticats Hongria i Polònia només són aprenentets.