Hom assisteix estupefacte a les ires de l’estranya coalició de les forces socialistes amb els opinadors políticament correctes contra el senyor Ramon Tremosa, per unes declaracions més que raonables on posava el dit a la nafra alertant d’aquest franquisme que no acaba mai.
Només per la barroera i miserable manipulació política amb la que els socialistes han empastifat tots els mitjans públics que dominen ja caldria sortir en defensa de Tremosa. Però és que a més a més resulta que cap dels tertulians que dia a dia suportem amb estoic ascetisme, que ens dicten el que és bo i el que no ho és, que ens guien pels camins de la virtut i del seny, ha decidit passar de puntetes sobre el fons de l’assumpte, al·legant raons d’oportunisme, disparant a matar contra ell, sense preocupar-se de llegir les explicacions que s’han donat i, el que és més injustificable, sense entrar en el fons del debat que l’eurodiputat de CiU plantejava: les conseqüències del franquisme.
La banalització de la dictadura franquista és una cosa que fa feredat. Aquí sembla que les coses són com són perquè la mare natura ens ha fet així. És a dir, aquí sembla que la reculada del català, la ruïna cultural del país, el cisma de la Barcelona metropolitana i la Catalunya comarcal, l’emigració desbordada, etcètera, siguin fets que s’han produït sense cap causa al darrere, perquè sí, perquè tocava, perquè havien de passar. Devem ser l’únic pobles sense història del món.
A veure si ens entenem. El franquisme va ser un cop contra la civilització catalana del que encara no ens hem recuperat. Van passar gairebé cent-cinquanta anys per refer-se de la derrota de 1714. N’han passat només trenta des de la democràcia restaurada. Som com som perquè el franquisme ens ha fet així.
Quaranta anys de persecució i censura del català, de persistent aniquilació dels senyals d’identitat catalanes, de voluntat genocida contra un poble, de destrucció del paisatge, d’emigracions massives, de mal dissimulada intenció de fracturar socialment el país, d’una brutal centralització econòmica, de provincialització absoluta, de suburbialització mental, tot això no compta? Un any rere l’altre, durant gairebé quaranta anys, es pot deixar de banda com sí res?
Sincerament, algú pot imaginar-se que sense el franquisme haguéssim arribat mai a tenir un president que es diu José i no Josep? (per a gent a qui cal aclarir les coses: vegi’s que parlo del nom, no del cognom)
Per això té raó Ramon Tremosa. Perquè ja és hora que ens enfrontem als fantasmes i als mites. I que no es preocupin tant els nostres “opinadors oficials”: la “convivència” i la “fractura social” no poden mai ressentir-se d’un debat honest i amb dades i fets, sinó de la hipòcrita voluntat d’amagar la realitat.
