La felicitat (II)

“Ens heu fet per a Vós, i el nostre cor neguiteja mentre no reposa en Vós“. (Agustí d’Hipona).

Quan un es pregunta, des d’una concepció cristiana, on i quan podem trobar la felicitat plena, acudim sovint al pensament que Agustí d’Hipona expressava al començament de “Les confessions”: “Vós, Senyor, desvetlleu en l’home el desig de lloar-vos, ja que ens heu fet per a Vós, i el nostre cor neguiteja mentre no reposa en Vós. És a dir: quan tot s’ha d’omplir a vessar de felicitat en el Gran Dissabte -en aquell estat en què Déu ho serà Tot en totes les coses (I Cor. 15, 26-28)-; aleshores podrem parlar de felicitat plena…Afegia el sant: “Tenint en compte el fet que Vós, oh Senyor, després d’haver creat coses molt bones…vareu reposar el setè dia, la veu del vostre llibre ens diu per endavant que nosaltres, després de les nostres obres -i per tant molt bones perquè Vós ens les heu donades- reposarem també en Vós el Dissabte de la Vida eterna”.

I, durant el nostre temps finit, podem ser feliços? Les causes per ser infeliços ens envolten per tot arreu: limitacions, dolors, penes, sofriments, mort, injustícies, aberracions morals i mancances espirituals, desamor, indigències de tota mena, terrorisme, violències físiques i morals, discòrdies, errors, malalties, vellesa…Recordo que fou Erasme de Rotterdam qui veia infelicitat en l’envelliment; i escrivia que la vellesa era infelicitat i lletjor. Per què ell no descobrí que també la “joventut espiritual” pot mantenir-se en l’ancianitat? Amb el pas dels temps un “envelleix”, però sobretot hom esdevé vell per l’avorriment vital, el malhumor continuat i la mediocritat. Conèixer i acceptar, en canvi, els nostres límits, però esmerçar alhora les nostres millors forces per desenvolupar-nos d’acord amb els talents i dons rebuts, pal·lia qualsevol desassossec o pessimisme, i ens condueix a una més alta pau espiritual.

Quantes respostes ens han donat per explicar tantes coses humanament “inexplicables”! Respostes parcials que no ens han convençut, altres que ens han decebut, i potser unes terceres que ens han animat l’esperit…; mes, en conjunt, no ha estat pas fàcil el fet d’acceptar-les perquè eren subjectivament costoses o insuficients. Potser moltes d’aquestes respostes no tenien en compte ni la vertadera naturalesa humana ni la connatural dignitat personal. I tampoc albiraven que el treball i l’exercici del bé, viscuts per amor, s’eternitzen per sempre i ens menen cap a la felicitat.

En “Els germans Karamazov” del gran Dostoievski, el monjo Zòsim, dóna una explicació de com s’ha de reaccionar davant una vida plena de mancances morals: “Germans, no us espanti el pecat de l’home, i estimeu fins i tot el pecador, puix que així el vostre amor s’assemblarà al de Déu, que és el més elevat dels amors. Estimeu tota la creació i en ella tot gra de sorra: estimeu tot bri d’herba, tot raig de llum del sol, estimeu els animals, les plantes, estimeu-ho tot…i llavors descobrireu el diví misteri que hi ha en les coses, i comprendreu més cada dia, i arribareu a estimar l’univers, abastat en una abraçada amorosa”.

Es troba, doncs, la felicitat en l’amor? Sí, per descomptat. En l’amor tenim la resposta de la felicitat: un amor viscut des de la llibertat i la veritat. Tres aspectes – amor, llibertat i veritat- que comporten pau, alegria i felicitat,…una serenor que molts desitgen i no tenen. Com havia de ser, per a Zòsim, aquest amor? Humil !: “L’amor humil és una força prodigiosa, el més fort que existeix; no hi ha res que se li assembli”…”Amics meus -continuava dient-, demaneu a Déu l’alegria i sigueu alegres com nens, com els ocells del cel. Que el pecat de l’home no enterboleixi les vostres obres ni us privi de complir-les. No diguéssiu pas: ‘el pecat, la impietat, la corrupció són forts, mentre nosaltres som febles i sense defensa; el mal triomfarà i ofegarà el bé’. No! no us deixeu abatre d’aquesta manera, fills meus…; des del moment que respondreu sincerament us sentireu responsables de tot i per tot, veureu tot seguit que això és just, i que sou responsables de tots i de tot. Però si feu recaure en els altres la vostra peresa i la vostra indiferència, acabareu per imitar Satanàs i rondinareu contra Déu”.

En un “rondinar” des del descontent, en el fet de no estimar més, en les falsedats, en les injustícies i coaccions -i en tantes altres coses- no trobarem pas la felicitat. I en els possibles dolors treballs i limitacions que comporta la vida? Tal vegada la trobaríem, si tot ho acceptéssim més positivament, sense estoïcismes barats. Com deia Joan Maragall, al·ludint a l’alegria de la dona que ha portat una vida al món des del dolor del part (Evangeli de Joan, 16, 21): “Heus aquí la més perfecta imatge del dolor eficaç perquè és vençut per l’amor. I d’aquí ve una misteriosa bellesa que haureu observat en el rostre de tota dona en camí de ser mare, com si suaument transparentés la llum de l’amor que crea a través dels sofriment i de la seva deformitat”.

Crec que viure en l’amor és una profunda manera de ser una mica més feliços en aquest món…Almenys és una resposta! Qui la vulgui acceptar, pot aspirar a ser feliç!

Continuarà…