Tractat de la intolerància
En públic més aviat callo perquè els col·legues tampoc no en tenen la culpa. Continuo tenint il·lusió per fer classes. Sóc, però, cada vegada més intolerant. No només en les qüestions d’indisciplina dels alumnes. Sóc intolerant amb el control que l’Administració pretén exercir damunt els professors. Em sento controlat. Des de no fa gaire, però em sento controlat. I, per tant, no em sento lliure. I malament si les professors no ens sentim lliures, malament si no tenim la confiança de qui ens paga. De la meva banda, desconfio cada cop més de l’ensenyament públic, que ja no és ensenyament sinó educació. I, si bé fa pocs anys encara hauria aconsellat als meus fills que s’hi dediquessin, ara ja no ho faria per res del món. Miraria de treure-l’hi del cap si cap fill meu vingués dient-me que vol fer-se professor de secundària. L’esquerra pedagògica s’ha imposat i, ara, ni l’administració que em paga no es fia de mi ni jo em fio d’ella. I de sobte m’adono que el meu rellotge marca els segons de cinc en cinc. Dec tenir el pols massa alterat. Hi ha massa coses que no funcionen i alguns es deuen estar fent d’or amb tota aquesta història de la digitalització de les aules. Els altres som els incauts. M’inclino per fer un tractat, ben clar, de la intolerància. I no és pas que no pensi en la Diada. Tinc la bandera preparada per fer-la penjar del meu balcó que dóna a la Riera d’Arenys, ben visible. Tots els meus alumnes ho saben, que només tenim lloc per a una bandera.
