La independència de Catalunya és un conflicte verbal contra l’Estat espanyol. Però el fet que fins ara s’hagi apostat pel diàleg no significa que no es pugui tractar de “guerra”. És per aquest motiu que la millor manera d’analitzar l’èxit o el fracàs de l’actual conflicte és a partir d’un dels llibres més venuts i aplicats de tota la història: L’art de la Guerra, de Sun Tzu.
“Coneix-te primer a tu mateix abans que a l’enemic”. Aquest és un dels mantres més repetits. Abans d’entrar en combat has de saber quin és el límit de la teva força, quins són els teus punts forts i els teus punts dèbils. El punt fort de l’independentisme català? La seva gent. El punt dèbil? La força diplomàtica i “estatal”. En aquest segon aspecte, és un David contra Goliat. El govern tenia els seus “soldats”, però no les armes suficients per aconseguir la victòria.
El segon punt més important és el lideratge. Ha d’haver una persona líder capaç de governar tot el moviment. Totes les tropes s’han de moure en harmonia i a la vegada. En cas contrari començarà a haver-hi divisió i confusió dins del mateix exèrcit. Va haver-hi un moment que el govern va aconseguir unificar l’independentisme sota un mateix partit, però al final es va diluir. Fins que no hi hagi unitat, les esquerdes internes no cessaran. Per altra banda, el govern català podria haver aprofitat per dividir el govern espanyol; això no va succeir.
Per guanyar la batalla has de debilitar l’enemic, i una de les millors maneres per assolir-ho és dividint-lo, focalitzar l’atenció en diferents punts. Has de provocar un desordre. A l’Estat Espanyol hi ha 4 moviments independentistes més o menys latents; això era un avantatge que no es va aprofitar. S’hauria d’haver intentat seduir més en aquesta gent.
“Si la victòria triga massa a arribar, és possible que la moral decaigui i que els recursos s’esgotin.” El procés independentista, tot i obtenir majoria, perd unitat. La il·lusió es manté, però la capacitat de mobilització i reunir milers i milers de persones sota una mateixa idea ja no existeix de la mateixa manera que sí que passava abans. S’ha de concretar molt més, s’ha d’informar al poble amb exactitud dels avenços i del que passarà. Si no és així, la gent es cansarà de viure als llimbs.
“Mai has d’atacar amb presses”. La declaració d’independència de menys d’un minut posa de manifest l’error catastròfic de planificació i improvisació. El govern no era suficientment fort encara per a defensar-se.
“Per guanyar necessites aliats”. Catalunya no es pot defensar de l’Estat Espanyol perquè no té els recursos suficients. Però pot buscar ajuda a tercers, sigui diplomàtica o protecció. Gaudeix d’una excel·lent posició estratègica, així doncs seria fàcil seduir a certs governs en situació d’un intercanvi d’ajudes.
En conclusió, Catalunya va anar a la batalla amb molt de coratge, però amb nul·la visió estratègica. Va ser aixafada per una maquinària estatal que va anar en augment, començant per la policia, i seguit de jutges, polítics i mitjans del món mediàtic. Així i tot, el moviment segueix tenint representació, i amb majoria parlamentària, i en un futur poden canviar les coses. Només es necessita ordre, claredat i estratègia per aguantar tots els cops que facin falta. De no ser així, la derrota està servida abans de començar.
