Qualsevol que hagi tingut la deferència d’anar-me llegint sabrà que no vaig ser partidari de la creació d’una llista unitària. Encara a dia d’avui, opino el mateix. Les enquestes, de moment, indiquen que els resultats de Junts pel Sí podrien ser pitjors que els que obteniren anant CiU i ERC pel seu costat. En canvi, qui sembla que treuria avantatges d’aquest panorama és la CUP, la formació que no es va voler integrar a la coalició. No ho dic pas per refregar-ho a la cara de ningú: ara no és el moment de retrets. Tampoc no vull practicar el derrotisme. Més aviat ho exposo per tot el contrari, esperant que al final no acabi tenint raó i confiant que els mítings multitudinaris que estem veient siguin el desmentiment d’aquestes dades.
Potser us pensareu que estic sonat, però vull que Junts pel Sí obtingui la majoria absoluta, i ho vull per diversos motius. El primer és que a les seves llistes hi ha persones que tenen un ferm compromís amb aquest país i la seva gent. Persones que són autèntics patriotes, no pas en el sentit més romàntic i idealitzat de la paraula, sinó en el més quotidià. Tal com digué fa poc el cardenal Lluís Martínez Sistach, “l’amor a Catalunya forma part de l’amor al proïsme”. És aquesta la idea.
Però en aquesta mateixa llista també hi ha alguns -pocs- dels quals dubto del seu veritable compromís. És també per ells que vull que Junts pel Sí guanyi per majoria absoluta. Una immensa majoria absoluta per enviar qualsevol excusa a l’ostracisme, una rotundíssima majoria per deixar de parlar d’Espanya i començar a parlar de nosaltres mateixos i de tot el que farem per ser lliures. Una contundència tan brutal que faci que els més cagats es desesperin mentre veuen les seves pròpies naus en flames: no hi haurà marxa enrere.
Si això surt bé aquest 27 de setembre, és feixuc el que ens espera. Però tampoc no ens pensem herois ni màrtirs. Són molts els que ho han aconseguit sense l’escut dels Drets Humans i la democràcia i, si ens poguéssin veure, s’indignarien amb el més mínim flaqueig de cames.
