Afirmen, una vegada i una altra, Josep Antoni Duran i Lleida i Ramon Espadaler que Artur Mas acabarà caient víctima de la gran conxorxa d’Esquerra Republicana i la CUP. Repeteixen que la idea que mou aquestes dues forces és constituir-se en un nou tripartit -quadripartit o pentapartit- amb Catalunya sí que es pot, una gran part dels independents de la llista de Junts pel sí i vés a saber què i qui més.
Aquesta és una manera com qualsevol altra de fer por. Però no és tan fàcil fer quadrar cercles i hi ha coses que no tenen sentit. És absurd esperar que una part, la més sobiranista de Catalunya sí que es pot, acabarà convergint nacionalment en l’objectiu independentista d’Esquerra i la CUP. D’entrada, ja n’hem tingut un tast en el ple de l’ajuntament de Barcelona que va rebutjar l’adhesió de la capital a l’Associació de Municipis per la Independència. Encara és més absurd creure que Esquerra o la mateixa CUP renunciarien al seu gran objectiu nacional, o el rebaixarien, per atraure el sobiranisme poc o molt federalista a un govern “d’esquerres”.
Ara, dit tot això, també és cert que els portaveus de la CUP -a la CUP no hi ha dirigents, només portaveus- han apuntat aquests dies una intenció que s’hi acosta molt. Tots ells afirmen que no faran mai de la vida president de la Generalitat Artur Mas i que aspiren a fer fora del procés Convergència Democràtica per constituir un gran front doblement rupturista: social i nacional. Aquesta és la idea de la CUP, que la realitat desmentirà. Perquè convèncer de les bondats de l’independentisme la tropa de Pablo Iglesias és tan difícil com seduir el PSC o el PP.
Per tant, i per si algú no ho té clar, la millor recepta contra les temptacions de frontisme ideològic és el vot. Com més vots obtingui Junts pel Sí, més fàcil serà encarrilar la independència sense exclusions socials ni turbulències partidistes. És això el que han de tenir clar els indecisos. Els indecisos independentistes que festegen alhora amb el rupturisme social.
