Fa un parell de dies, mentre llegia difusament articles i notícies insubstancials al mòbil, intentant allunyar-me del tediós trajecte i ambient del metro, que em veig obligat a partir cada dia que vaig a la universitat, va cridar-me l’atenció certa portada d’un diari digital anomenat “ComputerHoy.com”.
Originalitat i qualitat periodística a banda, la notícia encetava amb un títol força suggerent: “Las carreras que Elon Musk recomienda estudiar para no ser unos inútiles en el futuro”.
No erraríem si penséssim que, això del “clickbait” i els titulars enganyosos ha arribat, a hores d’ara i en volades de la proliferació de les xarxes socials i la informació via internet, a un nivell incompatible amb la necessària serietat del periodisme i la difusió d’informació veraç, coherent i útil. La manca de notícies amb cert cos i contingut respectables plana sobre tots els mitjans de comunicació i, sens dubte, la carència de bons redactats o informació veraç es fa dia rere dia més palesa en tots aquells canals que permeten publicar a principiants i usuaris, com ara a les xarxes socials. Per desgràcia, però, molts “professionals” del sector també poden ser objecte de la mateixa crítica
Aquesta deformació cruel del periodisme, latent també en la notícia de la que m’ocupo avui, no és on vull posar l’accent. Més aviat volia introduir-la a mode de constatació, perquè s’entengui el particular fangar en el que vaig submergir-me entrant a llegir l’article de ComputerHoy.
Primer de tot, cosa que més o menys ja podia esperar-me, vaig copsar un ànim aclamador i la caracterització quasi messiànica referida al senyor Musk: com tot bon apassionat de les innovacions tecnològiques (temàtica que tracta quasi exclusivament el “diari”), l’autor de l’article, per mitjà d’un redactat pobre i un vocabulari més aviat escàs, invoca les paraules del multimilionari amb clars matisos de veneració. No és per a menys: Elon Musk és l’indiscutible capdavanter de la indústria tecnològica i de la intel·ligència artificial, i inverteix, presumiblement, quantitats ingents de capital en un interès obsessiu pels viatges espacials i la possibilitat d’establir comunitats humanes a Mart; fins i tot més enllà.
Aquesta tasca quasi filantròpica (també relacionada amb tecnologies invasives, amb les que es pretén posar milers de satèl·lits en òrbita per tal de garantir l’accessibilitat universal a internet, entre d’altres), que promet per al gènere humà un futur pròsper i vol assegurar la cada cop menys llunyana possibilitat de viure fora del planeta és, en essència, un desig personal pel qual podria dir-se que Elon Musk està desfalcant tota la seva herència – que no és poca.
No obstant això, és important no perdre de vista que la perpetuació d’aquest capital s’aconsegueix amb tot tipus d’embolics mercantils i fiscals, – aquí, a la Terra – els quals no m’interessa ni m’escau qualificar, que bé tindran el nom de “negocis”, o d’ “empreses”, o vés a saber tu, però dels quals, si una cosa podem esclarir, és que funcionen a partir de les lògiques del mercat neoliberal global. Cal remarcar, com a apunt sense més importància, que l’herència de tota aquesta fortuna prové dels negociats en països centreafricans amb els que el pare d’aquest simpàtic milionari va extreure durant diverses dècades minerals molt preuats, a partir de tècniques mineres si més no reprovables i que passen, com alguns podreu imaginar, pel sedàs de l’esclavatge. Per tant, igual que qualsevol transacció econòmica que s’esdevingui arreu del planeta, aquests i els anteriors negocis no s’escapen de certes dinàmiques que permeten vés a saber quines barbaritats arreu del món, en nom de la industrialització als patis de darrere de les grans potències; que permeten obtenir certes mans d’obra, a certs preus… però sempre en pro al lliure mercat, i tot aquell batibull d’engrescadores filosofies productives que a mi, sincerament, m’ensopeixen.
Posant el dit a la llaga una mica més, si és que se’m permet, seria interessant reflexionar i tenir present el fet que, si l’obsessió del senyor Musk fos, en comptes dels viatges espacials, la innovació armamentista o l’extermini, posem per cas (remot, remotíssim cas) de la fauna i flora no útil per a la vida humana “civilitzada”, potser l’empresari esdevindria, diguéssim, remotament, un actor principal en la destrucció d’algunes petites i poc desenvolupades comunitats, o del món tal i com el coneixem.
Pot semblar exagerat, i no seré jo qui ho negui, però l’exageració és simplement a tall anecdòtic, perquè em sembla que es reflexiona poc sobre un sistema on la iniciativa privada decideix el progrés humà en base a interessos individuals, i en el qual, per consegüent, qualsevol tarat pot decidir sobre el curs de la vida de les persones.
M’interessa deixar clara aquesta opinió des d’un bon principi per tal de fer-me entendre: la predisposició amb què anava a llegir no era la millor possible. En general, no vaig trobar gairebé res que em sorprengués. I dic gairebé perquè cap al final de l’article vaig topar-me amb un diamant en brut, que m’invita a escriure el present article. Una joia en forma de petita citació que, ben mirat, el redactor podria haver obviat, donat l’interès per tot allò tecnològic i innovador de què parli aquest guru de les obsessions marcianes i criptomonèdiques.
El detall, com dic, apareix al final d’un breu article que parla sobre una entrevista on Elon Musk explica quines creu que seran les feines que prosperaran en el futur, en detriment d’aquelles que aniran desapareixent per culpa de la intel·ligència artificial, cada cop més present en el nostre dia a dia. Musk diu que, aquells estudis dedicats a tasques que la IA suplirà, lògicament, ja no són útils, i que cada cop seran més necessaris els coneixements per a la creació i manteniment d’aquestes màquines.
No obstant això, ens explica, serà precisament la proliferació d’aquestes màquines intel·ligents el que requerirà, tard o d’hora, la necessitat instintiva del tractament i contacte humà. Per tant, tots aquells estudis relacionats amb l’atenció al client i que, en definitiva, funcionin a partir d’interaccions interpersonals, seran útils per a les feines del futur.
Ara, abans de comentar el matís que em va sorprendre i pel qual estic dissertant sobre els meus propis dubtes, m’agradaria fixar-me en aquella última paraula que encapçala la notícia: útil. Fins ara, els estudis que ha esmentat el senyor Musk van en una sola direcció: per tal de ser útils.
Estudis que siguin útils exclusivament per a les feines en què s’orienten o, dit d’una altra manera (com resa el títol) “que no ens facin inútils en un futur”. I és que resulta, com força bé sabreu tots, que en aquest món tecnològic, cientificista i en constant canvi en el que vivim, ja no es posa l’accent en l’adquisició de coneixements en sí, com a última finalitat.
Els estudis, i ja no els superiors, sinó els que s’involucren en els primers estadis de la maduresa adolescent, són enfocats per a l’especialització i en direcció a professions concretes, per a ser útils en el mercat laboral. Proves fefaents d’això en són, per exemple, el “Pla Bolonya”, que, entre d’altres implicacions, precaritza el professorat universitari, limita l’ensenyament a la formació per al món laboral i teoritza mètodes docents incompatibles amb el debat a les aules i la difusió de diverses corrents de pensament o opinions (situant, per exemple, més de 60 assistents en algunes aules, fet que impossibilita el contacte amb el professorat per a entendre millor i profunditzar en certs aspectes d’interès per als alumnes).
També cal ressaltar certs canvis pel que fa a l’educació secundària, que si bé són menors i passen més desapercebuts, van en la mateixa direcció, greu i preocupant: en algunes aules de tercer i quart d’ESO ja trobem matèries com “emprenedoria”, on abans, de fet pocs anys abans, alguns havíem estudiat “Educació en valors”, “Ètica” o quelcom similar.
En poques paraules, es tracta d’una constant i progressiva compartimentació de l’educació per tal de dirigir als alumnes exclusivament al mercat laboral, posant l’accent en les aplicacions pràctiques de qualsevol àmbit del saber.
Totes aquestes normatives, com ara la recent llei estatal propugnada pel ministre Castells, recolzen la privatització i al·litització del coneixement per tal de transformar-lo directament en ocupació, carregant-se d’aquesta manera l’origen, motiu i motor de l’ensenyament universitari.
Des del seu naixement i en relació al seu origen cultural, les universitats propugnaven una escolarització desvinculada de l’Església i on es tractaven idees seculars del saber amb l’objectiu de formar i intel·lectualitzar (tot i tractar-se un terme anacrònic, si és que ens situem en l’escolàstica medieval) l’alumnat.
El saber pel saber, el coneixement adquirit que ens fa més competents i capaços d’entendre el món. Tot això, ara s’elimina: des de les institucions s’imposa la pràctica i la utilitat material per sobre de qualsevol idea o concepte no tangible, del qual no puguem extreure rèdit i que no aporti beneficis concrets i materials a curt o mig termini.
Però, com deia abans, el fet que tot això sigui defensat per Elon Musk és normal. No sorprèn que l’home més ric del món recolzi la practicitat que, al cap i a la fi, fomentarà una mà d’obra més productiva en un futur útil, tecnològic i, perquè no dir-ho, cada cop més marcià – o menys humà.
No obstant això, la sorpresa arriba ara. I és que, el matís que abans comentava, l’únic que em sorprèn de tota aquesta cantarella pseudo-periodística filo-liberal, és la tercera opció que el senyor Musk planteja “per a no ser inútils en el futur”. D’una manera vaga, desenfadada, anecdòtica i segurament insuficient, acaba la seva recomanació amb un: “[…] Eso [les enginyeries o les relacions de cara al públic] … o Arte”.
És un comentari tant insignificant, amagat rere tota aquella argumentació anterior que augura un món futurista i plenament tecnològic, que podria considerar-se com una simple excentricitat, innocent i estèril, un detall populista i potser poc sincer. Però, honestament, a mi em va remoure la predisposició (que tot seguit, tot i això, va confirmar-se) negativa que havia tingut sobre la notícia en si – tant per la forma com pel seu contingut.
No és la meva intenció rescatar o excusar tot el que anteriorment he establert, perquè ho segueixo pensant fermament, però em fa la sensació que un entranyable Elon Musk s’ha vist traït, en aquest cas, pel seu propi món idoni, espaterrantment útil. Segurament, al fer la reflexió, mentre parlava, va sentir l’impossible que tots hem sentit dins nostre quan se’ns ha plantejat, dia rere dia, a cada pas, una única validesa basada en el pragmatisme i la materialitat de les coses “útils”.
Perquè ja ho té això, el pragmatisme: que serveix per a quelcom, que és pràctic; però per molt que injuriem el valor intangible, les sensacions o la imaginació més original i abstracta – en poques paraules, l’art, la producció artística que prové d’uns gustos estètics concrets, individuals, que al seu torn provenen de les experiències personals i històriques, de com som per com ens hem criat – mai podrem eliminar del tot la necessitat de sentir la bellesa, d’aprendre, de conèixer, d’identificar-nos o, simplement, sentir-nos moralment realitzats.
És, bàsicament, tot allò al que, per desventura de molts, no podem posar un preu exacte, ni tant sols assignar-li un nombre de crèdits a aprovar per ser completat. Per molts enginyers que formem, per molta inversió privada que injectem en l’educació, per molts ordinadors, softwares, càmeres, sistemes o programes tècnics que puguem comprar amb tant quantiosa inversió – que sembla que tothom promet, i que sembla que salvarà l’educació, al mateix temps que eliminarà l’ensenyament – mai no podrem posar preu al saber.
Amb ànim de constatar com és aquest, el món en el que vivim, ja des de fa diverses dècades, adduiré al gran filòsof Erich Auerbach, que mig segle enrere s’entestava en esclarir com és i com s’organitza el pensament de la nostra societat moderna com a producte de tota la humanitat, després de tants anys d’història: en un fragment publicat al llibre en homenatge a Fritz Stricht – un dels més prolífics autors estudiosos i intèrprets de les teories literàries de l’universal Wolfgang von Goethe –, traduït posteriorment al català per la revista “L’Espill”, parlant sobre el concepte de Weiltliteratur (“Literatura Universal”) encunyat pel vell poeta alemany, explica el següent:
“L’estudi de la realitat del món dut a terme amb mètodes científics omple i governa la nostra vida, és, si es vol així, el nostre Mythos; perquè, de fet, no en tenim cap altre dotat d’una validesa general.
En la realitat del món, la historia és allò que ens toca de més a prop, el que ens corprèn més profundament i el que més intensament contribueix a formar la consciencia de nosaltres mateixos. De fet, és l’únic objecte davant el qual els bornes se’ns mostren en la seva totalitat.”
Davant la realitat d’acceptació general racionalista i científica, que tot sovint deixa de banda la validesa del coneixement artístic, creatiu o tant sols subjectiu, negat per no ésser dotat de preceptes que puguem universalitzar, ens queda el refugi de la història. Auerbach ens recorda, força encertadament, que és la història la que ens defineix i la que permetrà comprendre’ns a nosaltres mateixos en la nostra totalitat: tant en el passat com a través del pas dels esdeveniments al nostre present hem alimentat els nostres esperits a través del coneixement pel coneixement, hem establert teories i hem crescut com a individus ferms i segurs de la realitat que trepitgem gràcies a la set curiosa de preguntes i les ganes de sadollar-nos amb respostes, vinguin de la literatura, de l’estudi científic, de la música…
Mai, però, un ànim productiu o que pugui aportar beneficis traduïts en nombres i càlculs de prosperitat econòmica ha treballat vers aquest objectiu filosòfic intel·lectualitzador.
És una realitat que les humanitats i les lletres estan infrafinançades, així que podem seguir endavant i acabar formant treballadors lingüístics, – que no lingüistes, que primer de tot són llicenciats en un grau de lingüística, i que amb la pràctica del coneixement ho esdevenen – treballadors traductors, treballadors editors, treballadors professors o mantenidors de màquines, o podem reactivar el coneixement, i ensenyar un com i un perquè més enllà del mercat laboral, tant per les màquines com per l’art, tant per les ciències com per les lletres, i ensenyar perquè necessitem aquesta intangibilitat de la que parlo, ara més que mai. Ara que sembla que queda al marge del progrés. Serà, en realitat, la seva absència, qui ens hi deixarà, en la cuneta del progrés.
La intenció era informar, més o menys, millor o pitjor, però també he volgut oferir-vos una mica de la literatura. Tots la necessitem.
