Dissabte passat el Liverpool va guanyar la final de la Champions League i es va proclamar campió d’Europa. L’equip que aquesta temporada ha demostrat ser el millor, tot i el pobre nivell de joc que va exhibir a la final, es va coronar campió. Tot en ordre, aparentment. Però si la final de dissabte l’hagués guanyat el Tottenham —i de no ser per una mà absurda i el porter dels reds, podria haver-ho fet tranquil·lament— ara serien els de Londres els campions d’Europa (fins aquí el raonament el podria signar Rajoy), però en canvi no serien, ni de bon tros, el millor equip.
No és (només) una opinió subjectiva: a la classificació final de la Premier League, després de jugar 38 partits contra els mateixos rivals, el Liverpool —que va perdre només un partit— va fer 26 punts més que el Tottenham, deixant prou clar qui és millor. Esclar que, per altra banda, el Manchester City va sumar un punt més que el Liverpool, va quedar per davant seu i va guanyar la lliga. El City és, doncs, millor que el Liverpool? No, els de Guardiola i els de Klopp són, de bon tros, els dos millors equips de la lliga anglesa. Un punt més et fa campió, no et fa millor.
A casa nostra la situació és semblant. En les últimes cinc temporades, després de jugar 190 partits contra els mateixos equips, el Barça ha guanyat quatre títols de lliga i el Madrid només un. En les dues últimes, a més, els blaugranes han sumat 36 punts més que els blancs, deixant prou clar també qui ha estat el millor equip de la lliga espanyola dels últims anys i, per extensió, un dels millors d’Europa (l’espanyola i l’anglesa són, amb diferència, les dues lligues europees més potents; molta gent creu que la Premier és millor, però jo no ho tinc tan clar: allà, Coutinho era una estrella). No obstant, durant aquest mateix període, el Madrid ha guanyat tres copes d’Europa i el Barça només una. I això als culés ens corcorca. Que haguem demostrat ser millors i saber que ser millor no et garanteix guanyar la Champions —perquè hi intervenen altres factors (bombos refrigerats, lesions més o menys fortuïtes, apagades col·lectives, volcans inoportuns…) que en competicions més llargues i equitatives perden pes— no ens consola. Res no ens consola.
Vivim instal·lats al desfici malgrat haver guanyat vuit de les darreres onze lligues, una fita impressionant que faria feliç qualsevol (el Liverpool, per exemple, fa trenta anys que no en guanya cap) però que a nosaltres, dotats d’una memòria amb una capacitat admirable per recordar el que convé i oblidar el que no, i d’un criteri sempre disposat a menystenir allò que assolim i a exalçar el que altres diuen que hauríem d’assolir, no ens sembla suficient. Que volem, doncs? Guanyar sempre?
Seria bonic, però no és gaire realista. L’argentí Manu Ginobili, una llegenda del bàsquet, ho explicava així de bé en una entrevista que va oferir després de retirar-se: “He tingut més fracassos que triomfs. No conec cap atleta que hagi guanyat més del que ha perdut. Michael Jordan, el millor jugador de la història, va jugar quinze temporades i en va guanyar sis. Nou les va perdre i se’n va anar a casa emprenyat.” Ni tan sols els culés som tan rucs (no tots, almenys) per no entendre que no pots guanyar sempre. El problema no és perdre, és perdre com cal.
Mira que aquí de perdre en sabem un niu. En podíem donar màsters. Però amb l’arribada de Cruyff a la banqueta va canviar tot. Vam passar de perdre gairebé sempre a guanyar gairebé sempre, i aquestes sobredosis deixen seqüeles. Una d’elles va ser la maledicció de l’estil, un debat que s’ha convertit en tot un símbol del club (de fet, podríem afegir-lo al nostre lema: “Més que un club, un debat”) i que persegueix a molts culés, incapaços de gaudir plenament de les victòries, turmentats sempre pel dubte de si hem jugat prou bé. En aquest extrem del debat hi ha els possessionistes, defensors a ultrança d’un estil de joc innegociable basat principalment en el toc i la possessió de la pilota. A l’altre extrem hi ha els resultadistes, de línia més maquiavèl·lica, que creuen que el resultat justifica els mitjans. Aquest presumpte conflicte, però, per més que serveixi per peixar la premsa esportiva, és bastant trampós. Un possessionista argumentaria, amb raó, que jugar bé és la millor manera d’acabar obtenint bons resultats, i un resultadista contestaria, també amb raó, que ell no renega pas del bon joc, però que no hi ha una única manera de jugar bé. Les dues postures no estan pas tan lluny. Els uns tiren més cap a l’epicurisme i els altres cap a l’ascetisme, però al capdavall acabes comportant-te al futbol com et comportes a la vida. O a l’inrevés. Ja ho va dir Bill Shankly, un dels mites del Liverpool: “Hi ha gent que pensa que el futbol és una qüestió de vida o mort i em decep molt aquesta actitud. Us puc assegurar que és molt, molt més important.”
És ben cert que no hi ha una única manera de guanyar, i totes són bones. Però en canvi sí que hi ha només una manera bona de perdre. I si assumim que en aquesta vida acabarem perdent més vegades que no guanyant —i l’últim partit segur que el perdrem— val la pena que almenys ho fem passant-nos-ho bé.
