Al principi, existia la paraula
Recorde com si fora ahir el meu primer any de carrera. El meu rebuig visceral a la literatura, alimentat per uns mètodes pedagògicament reprovables a l’institut, es va topar amb una gravíssima i evident contradicció: la meua vocació escriptora, part de la qual m’havia empès a triar la carrera, tindria un recorregut limitat si no entrava en contacte amb les fonts literàries.
La gent com nosaltres, que del nostre destí hem triat mamprendre la ploma —quina expressió més anacrònica!—, sentim una estranya atracció pels rotatius. La fama o l’eròtica de la immediatesa en un món amb tendències de bombolla i torres d’ivori ha fet pocs escriptors s’hagen resistit al paper ample, rugós i groguenc de la premsa.
Sembla difícil reconciliar el llenguatge terròs i prosaic —en el pitjor dels sentits— de la premsa de successos amb la vocació artística i esteticista. Sovint, la literatura és un annex de la premsa: als mitjans principals, el llibre s’ha reduït a mercaderia i els autors a productors en uns articles que miren més pel benestar editorial que per la voluntat humanística.
El meu professor em va obsequiar, més per desfer-se’n dels llibres que per altruisme, l’assaig del periodista hospitalenc Lluís-Albert Chillón amb el títol descriptiu Literatura i periodisme i coeditat en 1993 de forma conjunta per les tres principals universitats públiques valencianes (UA, UV i UJI). En aquest assaig, el professor i periodista analitza les relacions històriques entre ambdós gèneres, tan difícils de delimitar.
He de reconéixer que, adés, l’obra no em va suscitar gaire interés. Em va semblar una mena de pirueta intel·lectual, un altre llibre fruit de les ments creatives de l’acadèmia que sempre buscava construir i trobar les relacions més inusitades. Una mostra més de vanitat de joventut, val a dir.
Periodisme, literatura i país
Si fem la vista enrere, però, trobem que a la literatura catalana hi ha exemples capitals de com d’important ha sigut la premsa per als nostres literats. Les mans prodigioses d’Eugeni d’Ors i Joan Fuster no es poden comprendre sense el pas d’ambdós pels mitjans de comunicació. Van saber conjugar, de forma magistral, la vocació narrativa amb l’explicativa, entenent la importància de la crònica i la crítica en la societat.
Eugeni d’Ors va voler construir una nova societat catalana, amb la ploma a la mà dreta i la Mancomunitat i la burgesia catalana a la mà esquerra —irònicament—. Tot i que l’ordre va guanyar a la pàtria en el projecte polític de Xènius, ens ha deixat un llegat artísticament inapel·lable i intel·lectualment curiosíssim.
D’Ors va faltar quan Joan Fuster encara era un jovenet inquiet assidu a les tertúlies literàries valencianistes. El suecà s’aguerria a un altre projecte de construcció nacional després de la barbàrie que va proclamar orgullosa la mort a la intel·ligència. Construïa, aleshores, un imperi des d’un xicotet poble valencià, amb la revista catalana més internacional: la Serra d’Or.
Fuster i Eugeni van fer de la premsa (una extensió de sengles habilitats assagístiques) una bandera de guerra: Fuster de rebel·lió, Eugeni de civilització. L’escriptor suecà, al seu diari, escrivia amb la ironia i la precisió de rellotger que el caracteritzaven en l’escriptura, i es confessa: «hauria volgut ser un gran novel·lista […] però hi he renunciat». Ells tenien una tasca —i quina tasca!—: construir la cultura d’un país, i la premsa hi va ser una eina imprescindible.
I ara, què en fem?
Aquests dos prohoms i literats van fer de la premsa la seua insígnia. Això sí: una premsa allunyada de la frivolitat dels successos, de la urgència sensacionalista en la qual sembla que ens hàgem instal·lat sense remei; una premsa de ploma esmolada i sensibilitats que pareixien impossibles, despertant del jou de la mediocritat i formularisme de l’Espanya que ha perdurat fins l’actualitat.
Hui mire aquell llibre de principi de curs amb una certa nostàlgia. Sembla que els mitjans de comunicació s’han convertit en tristos altaveus de l’automatització i les classes dominants. Un nou periodisme és necessari per a un temps més complex que mai que demana més humanitat en un món dominat per les dades. Hem de recuperar la mirada romàntica i literària de la nostra realitat, i construir un futur més pròsper. No és això, en definitiva, el que van fer els nostres grans escriptors? Hem d’aprendre molt d’ells.
