Molt del que volia escriure en aquest article sobre Perpinyà, m’ho ha estalviat aquest curós article de Ralf Streck, que descriu la manifestació millor que no podria fer-ho jo. Queden, però, prou coses per informar i comentar, que justifiquen el meu article d’avui.
Per exemple, que s’ha confirmat que per la majoria dels independentistes, Puigdemont és el líder indiscutible dels catalans en aquest conflicte, i que s’ha demostrat definitivament (pels que encara en dubten) que la seva marxa a l’exili no va ser cap fugida per consideracions personals, sinó el coneixement que des de fora podria perseguir millor l’objectiu de la independència. Entre altres coses ha dit a Perpinyà que el “diàleg. “…és un camí eixorc. L’estat espanyol només escolta i només entén la veu d’un poble mobilitzat. Hem d’estar en mobilització permanent… Ens hem de preparar i organitzar a tot arreu del territori amb una xarxa territorial que el controli efectivament… Ara hem de preparar, amb la mateixa fermesa que vam fer el referèndum, la lluita definitiva. És el que tenim al davant el pròxim temps”.
En missatges per vídeo també van parlar als assistents l’empresonat cap d’ERC Oriol Junqueras i l’ex-secretària del mateix partit, Marta Rovira, ara exiliada a Suïssa, Junqueras va dir: “Seguirem avançant malgrat els que encara dubten… Guanyarem i ho farem per desbordament democràtic…”. I Marta Rovira: “Defensem arreu que un canvi és possible, que el canvi és la República Catalana i que votar no és cap delicte. I ho defensarem fins a guanyar-ho tot: la República, la democràcia i la llibertat…”
Però com diu el grandiós Vicent Partal, el més important a Perpinyà va ser la gent que hi va anar. Eren joves i vells, electors de tots els partits amb la ferma voluntat de guanyar quan sigui, sords per els intents partidistes de dividir els ciutadans. “La posició vital de guanyar, més que no pas la ideologia o el partit, era allò que feia possible i que alhora feia gran l’acte de Perpinyà… Altrament a què trauria tota aquella mobilització?…El moviment democràtic català ha trobat sempre la manera de desempallagar-se dels intents de reduir-lo a la política tradicional, al joc curt de partit i a la pura i simple gestió econòmica. A Madrid potser no ho saben, però la convicció de la gent de Perpinyà representava exactament això”.
A Madrid els polítics d’allà ni saben ni comprenen moltes coses. I això s’ha confirmat altra vegada. Dins de l’anomenat “diàleg” engegat, els representants espanyols han dit (off the record…) als catalans, que hi pot haver un camí per posar en llibertat els presos polítics. Això ho van escampar la ràdio i la TV espanyoles i algun diari. El que també s’ha filtrat és que els espanyols van insinuar la pregunta de si la llibertat dels presos seria prou perquè els catalans renunciessin a les seves altres condicions. La resposta catalana va ser: “No hem vingut a solucionar casos personals. El conflicte polític segueix existint amb presos polítics o sense”. Aquest matusser intent de fer servir els presos d’ostatges, demostra novament que a Madrid encara no capeixen que la independència és un desig de milions de catalans i no pas el d’uns quants polítics. I allà tampoc comprenen que són ells, els polítics a Madrid els que han provocat aquest desig d’independència i que l’atien sempre novament amb la seva dement política a Catalunya.
Una altra prova d’aquesta demència. Un dels representants catalans a la taula de diàleg, Josep M. Jové, ha estat ara informat que la justícia espanyola ha obert expedient contra ell, per desobediència, prevaricació, malversació i revelació de secrets. I tot plegat perquè com a funcionari del govern i al costat de Junqueras va ajudar a organitzar el referèndum. Cap bon camí per despertar la confiança dels catalans en el “diàleg”.
Però tornem a les conseqüències de Perpinyà. En primer lloc ha confirmat de manera impressionant el suport dels catalans al Consell per la República i a Puigdemont. També és una plantofada per tots aquells que, per les properes eleccions, proposin objectius curts de vista i porucs (n’hi ha a tots els partits…), i és un tàcit encoratjament a formar noves llistes electorals que es concentrin en el punt central: la lluita pel respecte dels drets fonamentals dels catalans, que en darrer terme sembla poder-se aconseguir només amb la fundació d’una República Catalana.
Com ja vaig dir a l’article anterior: l’abast de la manifestació a Perpinyà només es podrà comprendre poc a poc. I a les institucions europees se’ls hauria d’aconsellar que no perdin de vista Catalunya, per grans que semblin els altres reptes actuals. Es tracta de la credibilitat democràtica de la UE. Si ha de ser mantinguda, no es poden ignorar sense comentaris i sense sancions les vulneracions de lleis i de drets fonamentals per part d’Espanya.
