El desig compartit per la majoria de catalans que s’han manifestat reiteradament aquests últims anys és el d’assolir la independència. I l’instrument més clar i també compartit que la pot fer possible és, per començar, les eleccions. Eleccions on hi hagi un programa que la proposi i ens digui com s’hi pensa arribar. Aquests són l’objectiu cabdal i els instruments principals. I no admeten demora. No hi ha motius de país per esperar. A aquestes alçades és trist haver de recordar-ho. Si no perdem de vista això, tota la resta és accesori. És accesori si hi ha una, dues o tres llistes, és accesoria la composició de les llistes, en un sistema de llistes tancades i bloquejades amb un Parlament on qui actua són els grups parlamentaris dirigits des dels partits. Que aquests hagin de recorrer a incorporar independents (formals o reals?) com a esquer electoral és un clar reconeixement de la seva poca credibilitat, que cada dia que passa disminueix. O no té el mateix o millor aval a la independència i el full de ruta, el suport públic d’entitats civils i personalitats de prestigi, que potser no poden ni volen ser diputats? Provoca perplexitat que algú pretengui condicionar la composició de la llista d’un altre per decidir si convoca eleccions. ¿No havíem quedat que l’important era la idea que es sotmet, en aquest cas, a votació? Disposats a perdre si guanya el pais, els voldríem a tots. Si estan, uns i altres, disposats a governar junts, a aplicar el mateix programa amb el mateix objectiu, no és accesori si hi ha una, dues o tres llistes? I amb aquesta evident desconfiança mutua i a base de filtracions pensen governar junts? No ens podem permetre ni tripartits ni bipartits. Volem un govern d’autèntica unitat, amb independents que el cohesionin perquè aquí si que compten més les persones que no pas les afiliacions partidistes.
Ni que sigui per un moment, que tanquin uns i altres els ulls, en silenci agafin humil distància del poder i de les misèries partidistes, i s’imaginin com a anònims ciutadans d’una futura Catalunya independent, nou estat d’Europa. Això seran la majoria de catalans que s’han manifestat reiteradament aquests últims anys. Que no ens matin l’esperança. Que quan obrim nosaltres els ulls no sigui per retirar la mirada als que, abusant de la confiança del poble, han acabat fent-ho impossible.
Qui es doni per al·ludit, alguna cosa hauria de canviar aquesta setmana que comença.
