Què us diré, deia el cronista Ramon Muntaner. Doncs mirin, que hi ha viles i pobles on les urnes internes dels partits juguen males passades als actuals equips municipals. Equips que fan mans i mànigues per perdurar més enllà del 24-M. Perdurar pel bé del poble, afegeixen. Sinó que ara ja sabem que no és ben bé pel bé del poble sinó purament pel seu, de bé. S’han fet i es fan assemblees per designar candidats per a les eleccions del maig que ve. I en alguns casos, com que allò que l’assemblea ha decidit amb tots els ets i uts ni els ha complagut ni era allò que s’esperaven, doncs aleshores senzillament no accepten el resultat i es fan els rebels, els rebecs. I demanen repetir actes per votar allò que ja s’ha votat. Grans demòcrates, sí senyor. Grans egoistes disfressats de servidors del bé públic i comú. I no és pensin, que hi ha també aquells altres per als quals aquestes pròximes eleccions són exactament el repte del seu futur professional, subsistència de la seva vida. Batlles i regidors. Feina al costat de casa, més o menys ben retribuïda i fora maldecaps. Uns i altres són exactament retrats del panorama quotidià tan allunyat de tot allò que resulta bell i amable. Cinisme de polítca vetusta. Què us diré! ¿Saps per què he acceptat de ser candidat? Doncs senzillament perquè no hi tinc res a perdre. Gravada tinc, i ben desada, aquesta frase de qui en aquella assemblea que dic guanyà de golejada tots aquests altres que ara bramen, ofesos, amunt i avall de les cantonades.
