A petició i amb agraïment a president i totquant company del Matí, que no han parat d’insistir. No volia aprofitar aquesta tribuna, que tot just s’ha dedicat a fer cròniques de partits, i de la que ja a l’acte dels Premis El Matí anunciava una excedència.
Nogensmenys, i ni que només fos per fer la crònica d’una visió, ja sabeu, molt esbiaixada i molt particular, d’un més dels que s’han arremangat i han pres partit, aprofito que és tard al vespre i ja tot el que avui es podia fer s’ha fet per apropar Agustí Benedito a la presidència del Barça, per a dir-vos-en la meva.
Vaig dir-li que sí a l’Agustí després d’uns dies de dubte. Sobretot econòmic, perquè els que ja em coneixeu sabeu que soc de mal convidar, i perquè això de les eleccions del Barça és de pago, ja ho deveu haver sentit; resolt el dubte, no sense ajut, no quedava més que posar-s’hi.
Perquè en Benedito? Ja deveu haver llegit en Sostres i els seus ditirambes amb to de quo usque tandem abutere Capi… Doncs, ras i curt, perquè és qui em mereix més confiança: personal, política, barcelonista. Perquè la presidència del Barça és una cosa molt seriosa (si, més seriosa fins i tot del que hauria de ser en un país normal… però resulta que no estem a un país normal), tan seriosa que convé que recaigui, si així els socis ho disposen, sobre qui ells disposin, no sobre qui disposi l’elit dominant; justament com va passar amb en Laporta, precisament el president del millor Barça de la història. Gent normal que vota gent normal, amb el profund convenciment que el sentit comú és, això, comú, i per això les llibertats brillen més quan hi ha més democràcia. Sense por.
I, és clar, la conya és fàcil de fer: sempre tries perdedors, Capi!. Doncs no, mira. No, de fet, i amb en Laporta, per no apartar-nos de l’exemple, vaig triar pel guanyador quan tots pensàveu que guanyaria en Bassat, i qui sap si més aviat estàveu fent una travessa més que prendre una posició. No, amics: si es tracta del Barça jo no faig travesses, trio el que crec que pot fer un Barça més implicat amb el país i més dels barcelonistes, i allunyat, tan allunyat com es pugui de l’estil grandiloqüent i galàctic del protonunyisme i de la il·lusió forçada del continuisme (galdós continuisme, si em permeteu, el continuisme dels covards que salten per la borda).
M’equivoco? Pot ser, però crec que no, i per això hi estic disposat a jugar-m’hi el temps, la salut que em queda… i els quartos. Qui dona més?
Laporta, el 2003, com els aviadors dels mosquitos de la Batalla d’Anglaterra “ho va fer perquè no sabia que era impossible” (Churchill dixit). Diuen que no passarem el tall de les signatures. Queden 72 hores i encara no l’hem passat, el darrer recompte em diuen que 1300 i pujant, i creieu-me que és tota una lluita polzada a polzada cada signatura. Dilluns al vespre hem d’haver passat de 2085. Només el temps i l’esforç que hi posem poden rebatre la gratuïtat de l’afirmació. Encara és possible. També diuen que som un submarí; aquí, però, hi ha divisió d’opinions: els uns diuen que dels altres, i els altres que dels uns… cau la nit a la Plaça de Sant Jaume, al primer pis del número dos, headquarter de l’Alternativa Benedito, res del que veig s’assembla a un submarí. Som un equip i volem un somni. Polzada a polzada. Als despatxos com a la gespa, així de senzill. Així d’esforçat. M’hi ajudeu?
