Ceuta i Melilla són espanyoles? Gibraltar és una colònia britànica? Hong-Kong era britànic? La llista la podríem fer més llarga però amb aquest casos tinc suficient per plantejar el tema.
L’any 1997 Hong-Kong va passar a sobirania xinesa després d’haver estat durant un segle cedit a la sobirania britànica. Durant els anys de sobirania britànica el seu estatus era el d’un estat democràtic. Els acords de retorn a sobirania xinesa permetien mantenir a Hong-Kong una fórmula relativament democràtica. Ja sabem on han anat a parar els compromisos i totes les llibertats de les que gaudia el poble de Hong-Kong. Les revoltes dels darrers mesos, aixafades pel govern xinès mostren la situació. Xina no és una democràcia homologada i Hong-Kong ho era, ara ja no. Com no podia ser altrament, ningú no mourà un dit davant del gegant xinès. Com va passar i segueix passant al Tibet.
Espanya reivindica que Gibraltar és un colònia que ha de passar de la sobirania britànica a l’espanyola.
Marroc reivindica que Ceuta i Melilla han de deixar de ser part de l’Estat espanyol i passar a sobirania marroquina.
Si en adaptem amb uns paràmetres geogràfics teòricament acceptats, és indubtable que Hong-Kong és més xinès que britànic, que Gibraltar està enclavat a Espanya i que Ceuta i Melilla estan dins del Marroc.
Hem vist com el canvi de sobirania dels habitants de Hong-Kong els ha perjudicat quan a drets i llibertats. Ningú no els va preguntar que volien.
Quin hauria de ser el futur de Gibraltar, Ceuta i Melilla? És coherent que Espanya reivindiqui alhora mantenir la sobirania de Ceuta i Melilla i que Gibraltar passi a ser espanyol? Sembla que el camí lògic seria preguntar als ciutadans què volen. Crec que no m’equivocaria si dic que voldrien quedar-se com estan. Els gibraltarenys no tenen el més mínim interès en caure en mans d’una democràcia que no encaixa dins del que ells entenen per democràcia. El Regne Unit creu en el dret a decidir dels ciutadans i no empresona els que volen votar. Tampoc tenen una llei mordassa. Només seran espanyols si interessos geopolítics els obliguen, per voluntat pròpia no.
Una cosa similar podríem dir dels habitants de Ceuta i Melilla. Suposo que només sentir que es podrien integrar al Marroc, agafen les maletes i emigren. El que senten els gibraltarenys amb Espanya, caldria multiplicar-ho per deu respecte al habitants de Ceuta i Melilla respecte al Marroc.
Que és just? Cal fer cas dels habitants o dels estats? Si preguntem als espanyols sobre aquest dos casos, diran que Gibraltar ha de ser espanyol i que Ceuta i Melilla han estat castellanes des del segle XV.
Tenim una tendència a donar la raó al que ideològicament o potser emocionalment ens cau més a prop. El resultat final es basa en la llei del més fort i d’interessos aliens als ciutadans del territori en qüestió. Els estats quan no són forts o s’enfronten a altres més forts normalment abaixen el cap.
Si els Estats Units, ara interessats en tenir bones relacions amb el Marroc, decidís alguna cosa contrària a Espanya, Espanya passaria per l’adreçador i seguiria sent “amiga” dels Estats Units. Només cal preguntar-se quin futur s’albira per al Sàhara Occidental. L’amic americà del Marroc els complica la vida.
I en el Catalunya? Doncs també. Fortalesa, interessos i amistats.
