Algun s’haurà d’escriure sobre com ens hem deixat endur per la facilitat pensant que així arribariem a la felicitat. De com hi ha un fi cordill, filat al llarg del segle XX, que lliga coses aparentment tan dispars com l’arquitectura racionalista i els vomitius barris que en són hereus; l’abandonament del barret i de la corbata per arribar al xandall, les calces curtes i les xancletes, només per posar alguns exemples; la desaparició del factor tècnic en l’art, posant en mans de qualsevol indocumentat la categoria d’artista sempre i quan ens expliqui una bona història; la generalització del divorci amb la més mínima i absurda excusa, sovint esperonada pel somiar truites; la substitució d’unes religions que t’exigeixen per unes supersticions que t’ofereixen. Algun dia se n’haurà d’escriure, de tot això, a risc de semblar uns tarats, uns amish, uns carlins o, fins i tot, uns troglodites. I si no en parlem, que no ens estranyi que sempre ens donin pel sac els mateixos, si saben que no estem disposats a aguantar el més mínim esforç. Que no ens sorprengui que ens cardin.
Quin tros de merda, l’agost. Especialment aquest agost. Durant el dia tot tancat, no volta ningú. La millor excusa per posposar-ho tot i aquesta temperatura enganxifosa. Tothom és fora per trobar-se amb la gent de la qual fugen. Durant la nit, les festes majors i aquest frenesí ditiràmbic. Putiferi generalitzat. Prefereixo un passeig per Londres el mes de novembre o, millor encara, passar el que em queda de vida gronxant-me en un balancí dins una vella borda pirinenca.
