Una nit d’estiu, a Barcelona, Adrià Pujol s’acomiada d’un amic a la plaça del Sortidor, després d’arreglar el món i tancar la bodega que els agrada. I enlloc d’agafar el metro que, com sabrem més endavant, no li agrada gens, o un taxi (massa car), decideix tornar a casa caminant, tal com faria aquest amic seu, que tot ho troba “a un cop de roc” i sempre va a peu. Aquí comença un periple que durarà tota la nit i ens portarà a recórrer una Barcelona que, pels qui no hi han viscut mai i no han tingut necessitat d’explorar més enllà dels carrers i les places on solen anar els qui només hi van de visita, resulta desconeguda i molt allunyada dels eslògans que l’ajuntament fa servir per promoure-la –Barcelona, posa’t guapa-.
Aquesta llarga passejada nocturna, salpebrada amb els incomptables cigarrets que va cargolant i fumant, un darrere l’altre, i amanida amb les moltes cerveses que va comprant i bevent pel camí -que millor si són fresques però, si no, doncs tampoc passa gaire res-, és tan erràtica com poden semblar, a primera vista, els pensaments i reflexions que va descabdellant l’Adrià, però que veurem, si ens hi fixem, com no són pescats a l’atzar d’entre tots els que t’arriben a passar pel cap quan camines tot sol, de nit i mig begut.
Mentre ens arrossega pels seus carrers i carrerons, l’Adrià Pujol fa un repàs de la seva Barcelona, la que va conèixer quan va arribar-hi per estudiar, en ple desconcert postolímpic, amb la ciutat plena de voluntaris tan descol·locats com “un escamot erràtic que no sap que la guerra s’ha acabat” i la que ha anat vivint des de llavors. I és vivint i no veient perquè no es tracta d’anar explicant fets com qui deixa anar una rastellera de dates i llocs, no. L’Adrià agafa aquesta Barcelona i la utilitza igual com fa amb la picadura de tabac: la trinxa ben trinxada, la cargola dins el paper de fumar, treu l’encenedor lluminós comprat a un dels també incomptables venedors ambulants que es troba pel camí i se la fuma. A cada pipada que fa, reté una estona el fum i així, quan el deixa anar amb el núvol corresponent, ens explica una Barcelona pròpia, que tant pot arribar al seu Empordà natal, on ens conta en què consisteix això de “collonar” –“esquarterar-se de viu en viu i en directe, els uns contra els altres davant de tercers”-, com fins al Iemen, on tot i anar-hi de turista, no pot estar-se de “fer de Lévi-Strauss en miniatura.”. Perquè “en la feina d’existir, en el fons es tracta de tenir sempre un cap lligat al norai de la identitat”, i això ho té molt ben travat, l’Adrià: alguna cosa bona n’havia de sortir, de tant fumar (a) Barcelona.
I és que malgrat les festes populars convertides en actes de propaganda per les institucions que les impulsen, els carrers bruts, els venedors de llaunes, “les antigues esplendors dels que pensaven à gauche i vivien à droite”, la platja de la ciutat que “és com un camp de deportats –en el sentit de la pressió humana- , però de deportats voluntaris”, i la invasió dels “trilions de guiris que si no vigilem esdevindran els amos de la ciutat”, la Barcelona que ens explica és gairebé entranyable. I això ho fa justament perquè n’està tan empeltat, l’ha retinguda tant, que no la pot explicar sense explicar-se ell mateix: “Així vaig saber que el meu avi va ser adoptat, m’adonava que ni sang, ni res. Hi ha un tall brusc, la sang no és continuada. (…) Per tant ara ja sé que el que compta, per damunt dels gens són les persones i els personatges.”, malgrat que digui que practica el “regard éloigné d’alguns antropòlegs francesos, sigui on sigui, fins i tot al meu carrer.”
Mentre recorrem la ciutat amunt i avall, anem resseguint també el seu trajecte vital, del xiquet de poble que hi va a petar per estudiar i que hi troba refugi en moments complicats (la mort de la mare) fins a l’antropòleg, l’escriptor, i el pare que és ara, passant per cadascuna de les variades feines que ha tingut. Per explicar, sigui una ciutat sigui un mateix, la llengua és instrument imprescindible, i en aquests temps de vocabulari empobrit i “catanyolitzat”, fa goig llegir algú que proclama que “l´única manera d’enriquir el lèxic és la repetició compulsiva de paraules estranyes.”
Si Foix proclamava “que era quan dormia que hi veia clar”, l’Adrià Pujol hauria de dir just el contrari, que és quan no dorm que hi veu clar. En llegir ‘Picadura de Barcelona’ es fa evident el perquè.
[Picadura de Barcelona. Adrià Pujol. Edicions Sidillà, 2014]
