Gairebé no passa setmana sense que algú pontifiqui sobre Catalunya amb arguments que demostren que del que passa al nostre país no en saben (o no en volen saber) de la missa la meitat. I és de témer que això seguirá passant fins el dia que la nostra terra sigui un nou estat de ple dret dins del concert europeu. Fins llavors, Catalunya segueix sent, per molts, un furuncle empipador, un destorb provocat per una colla de provincians egoïstes i repatanis que ignoren les lleis més elementals de la història i de l’economia i les normes internacionals vigents.
La versió deformada de la història d’Espanya, que ha estat la doctrina oficial dels darerrs dos o tres segles, és la que ha entrat al cap de la gent i la que segueix sent vigent als cervells de la majoria. I pel que fa a les normes del dret internacional, són ben pocs els que s’aturen a pensar que aquelles han estat escrites, dictades, pels vencedors de cada època i que sovint es contradiuen amb la nova presa de consciència de molts pobles d’aquest món.
Fa poques setmanes va sortir un article a un diari de Berlin, el “Berliner Zeitung”, del seu corresponsal a Madrid Martin Dahms. Dahms té 51 anys, escriu també a dos altres diaris alemanys i ha publicat un llibre sobre Espanya i dues guies de Madrid i d’Andalusia. És doncs un publicista normal amb una feina periodística normal. les seves opinions, però, només es poden considerar normals si també considerem així les dels unionistes espanyols.
El títol de l’article esmentat el podríem traduir com “El somni català d’un estat manyac”, i en ell pretén demostrar que “per criteris de teoria democrática” la nostra independència és impossible. Hom ho llegeix i li costa de creure que l’home pugui vessar-la tan aparatosament.
Un dels seus primers “arguments” és que si es comença així no hi ha límits, cada persona podria acabar demanant el seu propi estat, i cita l’absurd exemple d’un escocés que va ocupar un illot deshabitat de les illes Shetland i hi va proclamar la seva república de Forvik, que, naturalment, ningú no va reconèixer. Hom no sap si riure o plorar. Anem, però, a arguments aparentment més seriosos.
D’una banda diu encertadament que els estats actuals no són ens naturals i que s’han format a través de guerres, de pactes i d’enllaços dinástics. Però, diu, l’avantatge dels estats democrátics moderns és que tots els que hi viuen poden conformar la comunitat pública, però cadascú ha de respectar alló que decideixi la majoria. “El dret de l’individu, desapareix darrera del dret dels milions dels seus conciutadans”.
El dret de secessió, diu Dahms, no és cap exigència democràtica normal, sinó que té com a objectiu una comunitat més petita, els membres de la qual siguin més iguals que no pas la resta de l’estat conjunt. I, repeteix, per aquest camí, com podria negar-se a parts de Catalunya que se’n volguessin independitzar, fins a arribar al seu “savi” exemple de Forvik? I contínua: “…Un estat en el que tothom s’hi sentí al seté cel no existeix mai i tots hem de viure en estats imperfectes, en la que molta gent ens és extranya, però amb la que hem de conviure diariament. Aquesta és l’essència de la democrácia. No existeix cap dret de separar-se’n amb un parell que més o menys pensi com nosaltres”. Voila!
Sobre els motius dels catalans, afirma que només n’hi ha dos: un d’econòmic i un de vagarosament “sentimental” basat en sentir-se en certa manera diferent dels altres. I qui diu una bajanda així, és capaç també de fer una de les últimes afirmacions de l’article: “Espanya no oprimeix Catalunya. Això només ho poden dir alguns separatistes radicals.” I això ho escriu un senyor que afirma conèixer Catalunya i molts dels blogs sobiranistes que deu haver llegit amb una mitja rialleta d’incredulitat.
Són tots aquests disbarats (que no ho són aplicats teòricament a un estat normal, però sí en el cas català) el que motiva el títol de l’article d’avui. Encara que ens desesperi predicar en el desert de tantes ments impermeables, hem de seguir picant pedra i no deixar-nos desanimar per l’aparent inutilitat de molts esforços. No tot, per sort, són casos com el de l’article citat o com els de Leo Wieland del FAZ que he criticat altres vegades. la feina del govern i de moltes instàncies i institucions civils fa forat i fa augmentar ni que sigui lentament la xifra de periodistes i de publicacions que tenen avui més comprensió per nosaltres que ara fa un parell d’anys.
L’error cabdal de gent com Dahms o Wieland és que parteixen dela base de les característiques i de la història del seu propi país i consideren l’Espanya actual -amb totes les imperfeccions que hi reconeguin- com un país tan democràtic com Alemanya o la Gran Bretanya. I com que avui no s’afusella cap català, com que es poden escriure els noms dels carrers en la nostra llengua i com que els governants espanyols diuen que ens estimen tant, es prenen la nostra actitud com una bajanada de quatre sonats que cap demòcrata autèntic no pot compartir, sense minar les bases de la convivència raonable dins dels estats i entre ells.
Una dita alemanya diu que saber les coses a mitges encara és pitjor que la ignoráncia total. I a tots aquests senyors que s’han fet la seva idea pròpia d’Espanya, una idea que encaixa de ple amb la que en tenen el Sr. Rajoy o el Sr. Guerra, se’ls hi fa molt difícil de reconéixer que no tots la compartim i que la considerem un simple resultat del discurs públic espanyol que ignora i menysprea tot allò que se’n vol diferenciar.
I coses així les seguirem llegint fins el mateix dia D i fins i tot més enllà. La reacció nostra ha de ser sempre la mateixa: la protesta correcta i educada (serveixi o no), la fermesa de tots al darrera dels nostres capdavanters, i la certesa il·lusionada de que anem pel bon camí i que el seguirem fins al final. ni que sigui per pur instint de conservació.