Celebrem, aquest any, que en fa cent cinquanta de l’aprovació del Pla Cerdà. El Pla que, en certa manera, ens ha donat la Barcelona que tenim actualment. Dic en certa manera perquè el Pla fou modificat a interessos dels propietaris del sòl i de l’Ajuntament de Barcelona, els quals estaven en contra d’aquest pla imposat des de Madrid.
El Pla de Cerdà té base en una ordenació de la ciutat en quadricula o en malla. Com es vulgui dir. Té un traçat senzill, igualtat de circumstàncies per totes les parcel•les i facilitat per seguir amb l’expansió de la ciutat. Tot i que a Barcelona aquesta expansió es vegi interrompuda per la serra de Collserola i pel rius Llobregat i Besòs, si bé aquest dos últims en menor mesura.
Els principals inconvenients d’aquesta ordenació són: la proliferació d’interseccions que dificulten la circulació i propicien accidents de trànsit i l’allargament de les distàncies, que es pretén escurçar amb l’obertura de diagonals.
Aquest tipus d’ordenació sorgeix en un context mediterrani i com a expressió d’una nova civilització en la qual l’home realitza un esforç d’organització espacial. A partir d’aquest moment el número quatre adquireix un valor espacial: Salomó fa construir un temple quadrat; Jehova governa, igual que Horus, sobre els quatres estats de la Terra; els quatre evangelistes estenen el missatge de Jesús en totes les direccions; Roma és la “urbs quadrata” trencant amb la forma de les ciutats etrusques. Té aquesta ordenació una gran difusió en l’època grecoromana i són molt usats per les ciutats – fortaleses de l’edat mitjana. Els espanyols la van estendre a Amèrica durant la colonització (s.XVI), i més tard va arribar a Amèrica del Nord. L’any 1811 a Nova York es va fer l’ordenació del pla seguint aquest model.
Aquest any celebro que Cerdà ideà, per exemple, la magnífica avinguda Diagonal.
