Plom
Plom a les cames, potser de massa tensió acumulada pels darrers partits; plom a les ales, segurament per la mateixa raó. Si al primer quart els haguéssim fet el gol que es mereixien, la història del partit més fred de l’any hagués estat a l’inrevés del que ha estat, i haguéssim tancat el Camp fins l’any vinent amb tot d’auguris sortint del baf dels nostres cants, un any rodó i tomba i gira. Però venien previnguts, toscos, ni tres passades seguides, l’autobús ben paradet i pujant ordenat a cada sortida nostra, que semblava que era l’única jugada que els sortia bé, perquè ells no en pujaven ni una des de la seva defensa, i a esperar el miracle d’un contracop.
I malament si has de parlar de l’àrbitre, ja sabeu. Aquest cop Iturralde Gonzalez, que hagués tingut poca feina, i la poca que ha tingut se l’ha buscat ell solet i l’ha feta amb aquella part amb la que s’asseu al silló de casa quan es mira les seves antologies arbitrals. Penós, en un mot. I el més penós, per demostrar que no hi ha res més arbitrari que una ignorància activa, el penal, que vist des d’on jo era no ha estat més que el Xavi entrebancant-se ell solet (que no he vist que hi hagués contacte com per a desequilibrar) per córrer d’esquena sota el canguelo que havia de rematar, segurament, la centrada sueca, preciosa, de cap. La canonada d’Ibra ha estat de les que no s’aturen ni en cent intents; l’ona expansiva ha arribat a la segona graderia.
O sigui, allò de les paradoxes del futbol: la primera part ens hem mogut bé, hem fet les úniques jugades de mèrit (Ibra fent de boia al balcó de l’àrea contrària, Henry fent poesia a cada toc)… i el premi ve de la badada de l’àrbitre.
I el que són les coses, a la segona part s’han desvetllat, veient-se perduts han perdut la vergonya, i han estat gairebé els pericos de l’any passat, aquella ràbia, aquella mala bava, aquella pressió que enerva qualsevol ànima sensible. Han fet totes les faltes del món i els nostres, plomissos i desordenats, han picat a protestar i a emmotllar-se a aquest joc del mediocre que només destaca quan fa el destraler… i si ens descuidem ens fumen. Però avui no era el seu dia, ja ho van ser l’any passat i l’altre, i la seva única victòria és que encara els tenim molta ràbia, i que encara els insultem (“perico, recuerda…” quins lletristes els nois de les generals del gols!) …emprant mots forans.
Suposo que aprofitarem les hores d’avió, i les escales que amablement les autoritats ens proporcionen, per mirar de fer alguna becaina de relaxació, potser en Pep pot proposar alguna lectura edificant, i que aquest plom que ens engarrota no hi sigui contra els mexicans.
De moment, no em pateixin massa per la lliga, que fins a tombants d’any no hi tornem, i seguirem líders. I ara, si em fan el favor, vagin a votar, aquells que poden.
