Polònia revifa la Unió Europea
Polònia ocupa la presidència rotatòria del Consell de Ministres de la Unió Europea fins al 31 de desembre. Amb 40 milions d’habitants, és el més gran dels països que van ingressar a la UE el 2004.
El país tot just acaba de celebrar eleccions legislatives, on per primer cop des del restabliment de la democràcia el 1989 un mateix partit, la Plataforma Cívica del Primer Ministre Donald Tusk, ha repetit el triomf a les urnes. Fins ara, tots els governs havien perdut les eleccions següents.
Polònia aporta un molt benvingut entusiasme al lideratge de la Unió, exercint amb passió una presidència devaluada a poc més que simbòlica des del Tractat de Lisboa. Nogensmenys intenta aprofitar l’oportunitat d’influir les prioritats europees presidint alguns consells de ministres. De retruc, vol capitalitzar l’increment de visibilitat, per la qual cosa ha signat un contracte d’un milió d’euros amb el gegant de les Relacions Públiques Burson-Marsteller.
Polònia s’ha marcat com a prioritats aquest semestre l’increment del pressupost de la Unió, i la defensa de les decisions preses de forma comunitària en contraposició a la situació actual en què els Estats, sobretot Alemanya i França, marquen la pauta en la crisi financera i de l’euro. Polònia, sempre atenta al gegant rus, posa l’accent en la seguretat energètica i en la continuació del procés d’ampliació de la Unió –sobretot a l’Est. Està tan decidida a afavorir l’ingrés d’antigues dictadures socialistes que acceptaria que s’hi colés Turquia.
L’optimisme de Polònia ve del seu èxit polític i econòmic des que es va alliberar del jou soviètic. Aplicà amb rigor una dolorosa teràpia de xoc per restablir el lliure mercat i se’n va sortir millor que la molt subvencionada antiga Alemanya de l’Est. És l’únic país europeu que no ha patit la recessió, i actualment creix al 4,4% anual. Manté com a objectiu entrar a l’eurozona, netament, sense fer trampes com els grecs.
La valentia dels agricultors polonesos va fer del seu país una excepció a l’evitar la col.lectivització de la terra segons ordres de Stalin. Polònia va destacar entre els satèl.lits de la URSS per la fermesa de l’Església Catòlica, sempre al costat del poble. L’Església ja havia mantingut viu l’esperit nacional i l’ús públic del polonès durant el segle i mig que el veïns de Polònia la van fer desaparèixer del mapa, literalment. Durant el temps de l’ocupació soviètica i imposició del règim comunista, l’Església repetí el seu rol de baluart de resistència.
El Primer Ministre Donald Tusk cità el Beat Papa Joan Pau II com a inspiració per a les prioritats de l’actual presidència europea. La contribució del Papa polonès a l’esfondrament del comunisme és fenomenal i prou documentada. Sortosament per als milions d’oprimits a Europa i per al continent sencer, Wojtyla sobrevisqué a l’intent d’assassinat de la “trama búlgara” el 1981.
A causa de la seva història, Polònia mostra molt poca paciència amb els equilibris diplomàtics de la Unió Europea amb certes dictadures, especialment la cubana. Considera les preteses mesures “incrementals”de Raúl Castro una mera excusa per mantenir al poder una gerontocràcia opressora i injusta.
És refrescant sentir algú a Europa que parla clar i actua amb coherència!
I per concloure, una anècdota. L’ambaixada de Polònia a Madrid, intrigada pel malnom de “polacos” als catalans, va finançar una investigació del seu origen. La versió més versemblant és que ve de l’ús per part de Napoleó del Regiment del Vístula per envair Espanya el 1808. Aquest prestigiós regiment de cavalleria lleugera estava format exclusivament per polonesos. Els espanyols els sentien parlar polonès i deurien pensar que s’assemblaven als catalans, a qui tampoc no entenien. I segueixen sense entendre’ns.
Erika Casajoana
Brussel·les, 16 d’octubre de 2011
