Sempre m’ha quedat el dubte de per què Catalunya no ha pogut -o no ha sabut- alliberar-se del jou espanyol mentre que d’altres nacions, algunes d’elles amb menys potencial i talent que nosaltres, sí que ho han aconseguit. Una decisió, la de separar-se, que fins al moment no tingut marxa enrere en cap de les excolònies espanyoles, la qual cosa demostra que el que han experimentat aquestes societats després de la separació sempre ha sigut una millora. Portugal, Holanda, Cuba… i tants d’altres exemples que amb circumstàncies especials, fortuna, moments de feblesa de l’imperi, conjuncions interestatals favorables, i vés a saber què més, han tingut el seu moment per alliberar-se i fer-se un racó en dignitat dins el concert de les nacions del món.
I doncs, per què Catalunya no ha sabut -o no ha pogut- emancipar-se i fer-se gran d’una vegada? Potser és que estem en una situació geogràfica -entre els dos estats més jacobins del món- que ens fa impossible un desenvolupament normal? Potser és que els catalans, amb aquesta grandesa d’estar per casa, ens hem considerat sempre superiors als castellans i per això hem cregut que Espanya també era un projecte que havíem d’intentar fer a la nostra mida? Això explicaria els 200 últims anys de fracassos del catalanisme. En tot cas, el fet és que Catalunya segueix sense poder decidir ella mateixa temes tan essencials per la vida dels seus habitants, com els fluxos d’immigració, en què gastar tots els diners que nosaltres generem, o fins quant podem endeutar-nos. I això representa un llast per al nostre desenvolupament, fins al punt que els enemics de la llibertat de Catalunya ho han hagut de reconèixer mantes vegades, malgrat que el seu cinisme els impedeix una denuncia contundent i conseqüent.
Així, doncs, si entenem que pràcticament tothom reconeix que hi ha un conflicte secular que impedeix la bona harmonia entre Catalunya i Castella, i sobretot el bon funcionament de l’economia, com és que després de tants anys provant-ho del dret i del revés, amb governs de dretes i d’esquerres, revolucionaris i monàrquics, encara hi haurà gent que aquest 27S no votarà una opció que porti el Sí a la independència? No parlo de gent ignorant o de malparits que ens odien, parlo de bona gent, intel·ligent, que sap història, que sap què passa quan a un país productiu li tallen les ales i el deixen durant dècades sense un corredor mediterrani perquè l’economia nostra -i seva!- flueixi. Que han patit en la seva persona el menyspreu continuat d’uns governs que mai han fet el pas definitiu per crear un estat clarament confederal. Què els passa a aquesta gent?
Això jo no us ho puc respondre perquè és una qüestió que només poden resoldre els professionals que es dediquen a la psicoanàlisi, però sí que després d’anys de conèixer a molta gent, alguns d’ells admirats amics, puc concloure empíricament, que es tracta d’un problema de por, d’egoisme i de mandra, tot mesclat. Estats psíquics molt normals entre els humans, d’altra banda. Por perquè a un mateix li costa molt reconèixer els propis errors i haver-los d’afrontar davant la societat. La por ens porta a l’egoisme de no pensar en el benestar dels que t’envolten, o encara més, dels teus fills que patiran el greuge econòmic i cultural que tu mateix has viscut al llarg de la teva vida. I de l’egoisme a la mandra de no sortir de l’armari després de tants anys cofoi i acomodat dins l’esperança perduda.
Amic federalista, no ens vinguis amb la història que un dia vindrà un govern propici que resoldrà el problema de l’encaix. No t’enganyis, no ens enganyis, no ens vulguis fer partícips de les teves misèries i les teves pors. Tu saps, com la vida mateixa, que els problemes es resolen des de la llibertat i no des de la submissió.
