Presidencials franceses: No tornis, DSK
Brussel•les, 13 de juliol de 2011
França celebra la seva diada nacional el 14 de juliol ja immersa en la precampanya de les eleccions presidencials de la primavera vinent.
Els més propers assessors de Dominique Strauss-Kahn (DSK) han demanat a l’exdirector gerent del Fons Monetari Internacional que no es presenti a les eleccions primàries del Partit Socialista. Quin fins fa pocs mesos era el preferit presidenciable contra l’actual president conservador Nicolas Sarkozy i contra els seus propis correligionaris s’ha autodestruït amb la seva reprobable conducta personal, passi el que passi amb les acusacions contra ell de sengles intents de violació tant a Nova York com a París.
L’”hiper-president” Sarkozy té bàsicament via lliure al seu camp per repetir candidatura, malgrat uns índex d’aprovació escandalosament baixos des de fa anys. Els últims mesos ha seguit els bons consells d’intentar de ser menys omnipresent –recorden l’any passat quan rebé Thierry Henry després de la debacle francesa a la Copa del Món? Sembla doncs que el bon Sarkozy repunta una mica assolint l’encara magre 22% d’intenció de vot contra els hipotètics rivals socialistes François Hollande o Martine Aubry, que arribarien al 29% cadascun segons el més recent sondeig d’Ipsos.
El mateix sondeig revela que més de 6 de cada 10 francesos no desitja que DSK disputi les primàries socialistes del mes d’octubre. Una majoria també rebutja la idea que Strauss-Kahn ocupi una funció important al govern si l’esquerra guanya les eleccions presidencials.
L’idili d’Strauss-Kahn amb l’opinió pública s’ha trencat. Sigui o no un delinqüent sexual, als francesos no sembla fer-los gràcia com a eventual president un home incapaç de controlar les seves pulsions, i ja comença a tenir edat. No volen ni un violador ni un “viejo verde”.
França manté una certa dignitat, malgrat tot.
Des que les acusacions de la jove cambrera africana trontollen, feia pena veure la cúpula socialista especular sobre el retorn a l’arena política del famós economista. Innocent, potser, però de totes totes impresentable.
El socialista ara millor situat, François Hollande, està mancat d’experiència ministerial i presenta un balanç tirant a pobre de la seva etapa com a secretari general del PS francès.
Hollande té el mateix carisme, més o menys, que un peix bullit. La seva antiga companya, Segolène Royal, sí que traspua glamur i bellesa però perd eleccions. Aquest cop Royal ocupa el rol de candidata menor.
Martine Aubry –no sobrada d’aura- va a l’alça, però la llastren els seus posicionaments econòmics. “Madame 35 hores” té problemes per fer oblidar que defensava la idea que treballar menys cobrant el mateix és bo per l’economia. Curiosament, qui primer va proposar les 35 hores al partit socialista francès fou un tal Dominique Strauss-Kahn.
DSK ha convertit els telenotícies en no aptes per a menors. Quin fàstic! El socialista “defensor dels pobres” vivint en l’opulència i aprofitant-se d’una vídua asilada d’un dels paísos més pobres del món, a qui dobla en edat.
A Amèrica el cas DSK ja ha provocat, com el d’O.J. Simpson als ’90, un esvoranc entre la comunitat blanca i negra. Aleshores, víctimes blanques i un acusat negre a qui els afroamericans veieren com a víctima de la policia racista. Avui, hi ha un depredador vell, educat, ric i blanc i una víctima jove, pobra, sense educació i negra.
Hagués estat interessant veure quantes franceses estarien disposades a votar un energúmen com a DSK, suposant que hagués estat exonerat dels càrrecs contra ell –que és molt suposar.
Desmentint la seva fama de seductor (almenys fins al maig de 2011) i les seves pròpies paraules, DSK no és un home que estimi les dones, més aviat al contrari, com a la novel•la de Stieg Larsson. Humiliacions constants i penoses a la seva esposa, Anne Sinclair. I l’última prova del seu odi a les dones, la querella per difamació contra la jove periodista francesa que l’acusa d’intentar-la violar el 2003. Repulsiu.
Erika Casajoana
