Des de la meva talaia ho tinc claríssim. No sé fins a quina edat viuré. Fins ara he viscut la postguerra, el franquisme, la resistència a la dictadura, la determinació a treballar per Catalunya, la instauració de la democràcia, i tot el que ha vingut després.

Tinc molt clar que cal no desanimar-se i continuar lluitant. El camí, tal com diu el President Mas, només el podrem seguir si persistim, amb el convenciment que no serà fàcil. I té raó. Només a mitges.

Hi ha un camí que és molt més curt i fàcil, però. És el camí de la unitat. I què fem? Tothom espera que a la unitat s’hi arribi des del plantejament de cadascú. I ningú vol ser prou sincer per reconèixer que aquesta unitat és impossible. La unitat només es pot aconseguir si es considera com a punt d’arribada. Malauradament, totes les posicions la consideren com a punt d’inici. I així no arribarem enlloc.

Això ho tenen tan clar a Madrid que ja no s’immuten per cap manifestació, ni que sigui la del 10j.

Avui apareix un article a l’Avui on es veu ben clar quin ha de ser el camí a recórrer i quin ha de ser el punt de trobada:

Partidaris de l’Estat Federat 33, %

De l’Autonomia: 31,8 %

De la Independència: 25,5 %

De la Regió espanyola: 5,6 %

Aquest és el punt de sortida. Volem aconseguir la sobirania real de Catalunya? Doncs algú s’ha de moure. Pensar que arribarem a un moment d’eficàcia independentista, si voleu que us sigui sincer, no hi arribarem mai. La pujada sobtada del sentiment independentista en l’actualitat ha estat fruit d’unes circumstàncies molt a la contra, que són tan evidents pel nostre lector que no val la pena de descriure-les. El català és molt reaccionari: és fàcil de treure’l al carrer a “protestar”. A Madrid ho saben, el català surt fàcilment al carrer, protesta i se’n va a casa i fins a la pròxima. Al final són 40.000, 50.000 els que fan una feina de veritat. Els patriotes, els que coneixen el passat, els enamorats de la nostra història, els que encara que tinguéssim el Pacte Fiscal, voldríem i somniaríem amb la independència. Aquells que són conscients de les formes de vida de cara a Europa i d’esquena a Espanya. En una paraula, dels “purs”.

I així anem passant els anys, i les manifestacions, i els recomptes. I ens n’anem a dormir, pensant, que demà les estadístiques ens seran més favorables. Més emprenyats que ahir, perquè CiU ha pactat amb el diable, sense que nosaltres tinguem en compte que aquest senyor té més d’una casa, i que més enllà de l’Ebre totes les cases són iguals.

Fa més de 50 anys que d’un cop sorollós vaig tancar els llibres d’Història, que només em servien per alimentar una enyorança estèril. Sóc català des de les cèl·lules mare fins als meus excrements que diposito cada dia, i perdoneu la vulgaritat. La meva vida, tota la meva vida, només es pot explicar des del meu sentiment i fidelitat al meu poble. I en canvi si estic convençut d’alguna cosa és que com a comunitat no tenim remei… si continuem esperant que les estadístiques algun dia ens seran favorables. Tot esperant Godot…

Algú ha de començar a veure que cal bellugar-se. Algú ha de començar a veure’s al mirall amb alguna taca al vestit i no avergonyir-se’n. Algú, com deia, crec, Meunier, ha d’estar disposat a embrutar-se les mans, si això ens facilita l’acord i la trobada..

Mirem una altra vegada els percentatges. Podem posar-nos d’acord els tres primers? No creieu que un Estat Confederat podria ser el Punt de Trobada?

Penseu-hi. Per totes bandes, només hi veig avantatges. Sé que hauré de prendre cortisona per no sentir al·lèrgies a determinats símbols. La utopia podria deixar de ser-ho. Els que diuen que és impossible jurídicament, s’equivoquen estrepitosament. En un mateix acte es pot fer la segregació i l’agrupació.

Els partits no tenen vocació de moure’s. La crosta no és només nacionalista. La crosta és l’autodefensa, la que marca els límits, les fronteres. Són barreres que ens separen del poble. I als partits, això els va molt bé. Ens falta un líder que vulgui superar tot això i que estigui disposat a trencar aquests tabús.

Ho podrà fer en Mas?