Em dol, President.
Quan veig la sessió de control parlamentari al president Montilla em pregunto com es pot ser tant cutre. Aquest home degrada tota institució que toca. No li he sentit mai una resposta educada. Ni una justificació raonable sobre el seu capteniment polític. L’insult per resposta. La brometa fàcil. L’atac cutre i més propi d’un quinqui que de tot un president. Sincerament, m’indigna. És greu la seva ineptitut, la inoperància del seu govern, la desorientació que els guia, el desgavell amb que es mouen i les ganivetades que entre ells es practiquen. Però a sobre sembla que se’n en fotin. Del mort i del que el vetlla. No tenen cap mena de sentit de la dignitat institucional. Espatllen i rebreguen el que toquen. I el que toquen també és nostre, és de tots, i per això m’emprenya. I planyo als pobres diputats amb sentit de país i estima a les nostres institucions que han d’aguantar, quiets i muts, aquesta colla de descreguts, encapçalats pel cavaller de la trista figura. En Montilla; Déu meu, on hem anat a parar. Podem caure més avall ? I és el nostre president. Per això em dol. I no és un malson.
L’altre dia parlava dels 25 de la vergonya. 25 barruts. Haurem de parlar aviat també dels que des del nostre Parlament els acompanyen. No son pas millors. La història els passarà comptes, no ho dubteu. Aquest noi de Ripoll que parla de linies vermelles, ja fa temps que les ha traspassat totes. I haver fet president en Montilla té valor. Té realment mèrit. I mirar de justificar-ho, a l’hora que et reafirmes en el pacte, ja és sublim. És realment insuperable. No es pot fer millor per fotre el país enlaire, és clar.
Diuen que en Montilla parla poc. Evidentment. És prou intuïtiu per coneixer les seves moltes limitacions. I mentre observa, escolta i calla, deu acumular mala baba. La mala baba que escup quan es veu obligat a contestar en seu parlamentaria. Allà no es pot amagar darrera els seus silencis, que no semblen d’inteligència sinó d’ignorància i mala llet.
Els que aspiren a ser-ne alternativa de govern haurien d’intentar canviar la dinàmica d’aquesta sessió periòdica de control. Perquè per desgràcia, en política s’aplica el principi d’Iceta (que ja explicaré un altre dia). Aquell principi que diu: la misèria política d’uns tendeix a atribuir-se al conjunt de la classe política.
I per fortuna no tots son iguals. Encara que alguna vegada ho pugui semblar !!!
