Molt Honorable senyor,
Una ombra freda ens ha glaçat el cor. Fa una setmana vau pronunciar-vos que dubtàveu de la conveniència d’anar a votar el proper dia 10 d’abril. Amb tot el respecte, però President, perdoneu, de què dubteu?
En uns moments en què la nació bull, en què milers de catalans s’han anat comprometen arreu en les consultes per a l’autodeterminació, molts d’ells del vostre partit, els barcelonins hem hagut d’assistir, estupefactes, a l’enèsima deserció del lideratge de la capital de Catalunya. Com si tot això que estava passant davant dels nostres nassos no anés amb nosaltres, com si no hi tinguéssim res a veure, com si Barcelona fos la capital d’un altre país. I la pregunta fa posar pell de gallina: si no som la capital de Catalunya, aleshores què som? Quan més l’hem necessitat, Barcelona no hi era. Però el 10 d’abril se’ns ofereix una oportunitat única per deixar de ser uns ciutadans de segona classe i sumar-nos al desig de llibertat del nostre poble. Tal i com vuitanta anys enrere, el 14 d’abril de 1931, unes eleccions municipals van conduir a la República Catalana i a aquell “aire fresc barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella”, com va escriure Mercè Rodoreda a La plaça del diamant.
Benvolgut President, us necessitem al davant. El primer magistrat de Catalunya ha de ser al davant de tot el poble el dia 10 d’abril. No hi ha enguany cap data més assenyalada que aquesta. Amb llum i taquígrafs, proclamant al món obertament, sincerament, clarament, que quest país té un destí que vol acomplir. I darrere de vós, volem veure tot el vostre govern sencer, de la Vicepresidenta al darrer conseller. I la Presidenta del Parlament, esclar, i tots els parlamentaris que fan bandera del catalanisme. Accepto que pugui haver-hi diferències de timing, de com arribar-hi o de amb qui arribar-hi, però per un nacionalista català no pot haver-hi ni una lleu vacil.lació sobre l’objectiu final.
Molt Honorable senyor, en el vostre magnífic discurs de cap d’any ens demanàveu valor i coratge, compromís i involucració. És justament el que estan fent centenars de voluntaris, que hi estan deixant la pell, i hores amb la família, per fer d’aquesta jornada un èxit de participació, una festa democràtica, una jornada inoblidable. Sé de primera mà com els meus veïns de Sarrià-Sant Gervasi, per exemple, hi estan treballant de valent, sense cap suport, empesos només per la il.lusió, la responsabilitat, i un profund sentit del deure vers el seu país. No ens deixeu sols el dia 10 d’abril, us ho prego. Hem hagut d’assistir aquests darrers anys de tripartit a la trista escena de què quan els nostres compatriotes votaven en els referèndums, el President d’aleshores inaugurava estacions de metro sota terra. No podem passar per una vergonya semblant un altre cop, no ho resistiríem, alguna cosa es trencaria per sempre.
“Si som, siguem i, si no som, deixem-nos de somnis, de records i de follies”. Sempre m’han agradat aquests versos de Climent Forner, del seu Plany per Catalunya, i em semblen avui més vigents que mai. El concepte de decidir, que conté la idea de ser, de ser lliures, és d’una força irresistible. Deixeu que us arrossegui. Tanqueu els ulls, escolteu alguna cançó de Toldrà, murmureu un poema de Verdaguer, recordeu el president Macià proclamant la nostra República o Carrasco i Formiguera cridant Visca Catalunya lliure!, sentiu l’oreig del mar, agafeu un grapat de terra humida, oloreu unes branques d’espígol, i penseu en el nostre país. Oblideu-vos de tota la resta. Vós i Catalunya. No podreu dubtar, ni com a demòcrata ni com a catalanista ni com a barceloní. Si som, siguem, res no pot ser més important, res no pot aturar-nos. Endavant, President, sempre endavant.
Ben cordialment,
/Publicat al Singular Digital, divendres 4/2/2011)
