El dia 5 de setembre el president Artur Mas va contestar una pregunta sobre la crisi econòmica: aquesta podria començar a superar-se, va dir, al 2013 “si abans no peta tot”. Aquesta expressió, molt poc freqüent en una persona sempre seriosa i mesurada com és el president Artur Mas, ha estat molt comentada a casa nostra. Però ara és moment de dir les coses pel seu nom, atesa la gravetat dels temps que vivim: avui mateix a La Vanguardia el periodista Manel Pérez parla de “corralito informal” a Grècia, ja que des de fa uns dies es diu als ciutadans grecs que van retirar diners als seus bancs que no els poden treure: tal com va passar a Argentina al 2001, se’ls diu que els diners s’han de demanar amb antel.lació perquè “ara per ara no disposem de diner líquid”.
1.- Avui la banca grega viu de les injeccions de diner que li aporta el BCE, que ha comprat tot el deute públic grec que bancs alemanys i francesos s’han espolsat de sobre. Si Grècia fa fallida el principal damnificat serà el BCE, que haurà de demanar capital als països de la zona euro per tapar el forat (és a dir, els damnifiats serem tots nosaltres, els “taxpayers”). Bé, de fet, cada dia que passa es dóna per més inevitable un segon “default” (suspensió de pagaments) controlat de Grècia, en la mesura que l’economia grega no creix i que el govern és incapaç de reduir el déficit públic fins a on s’havia compromès davant la troika (BC, CE i FMI). En temps de crisi greu els governants han de moure’s entre no amagar la dura realitat i no crear alarmisme. Us adjunto la meva opinió amb més informació, relativa als egoïsmes estatals que han tornat a frenar a Estrasburg aquesta setmana una solució proeuropea a la crisi, ajornant el vot del paquet de governança econòmica.
2.- Sóc del parer que els governants han de parlar clar, especialment en temps de crisi. A Europa es diu que el millor governant és qui més bé anticipa el futur i, per tant, pot preparar amb més temps la resposta i l’actuació al que vindrà, tot sensibilitzants la població i els agents econòmics i socials. En el cas de l’actual crisi econòmica, es diu també que el millor governant és qui sap contemplar tots els diferents escenaris possibles, inclòs també el pitjor escenari (“si peta tot”). Així, és també obligació del governant avisar la població del que pot venir i potser les paraules del president Mas volen avisar els catalans que potser Espanya necessitarà una intervenció perquè potser es aviat es declara insolvent.
3.- L’actitud precavuda de Mas és totalment contraposada a l’olímpica frivolitat de Zapatero, que primer va negar la crisi (2008), després va trigar a reconèixer-la (2009) i quan ha actuat ho ha fet tard, malament i sense convicció (2010), enmig de missatges ridículament grandiloqüents, impropis d’un primer ministre d’un país avançat: “Espanya té el millor sistema financer del món”; “ja hem superat el PIB per càpita d’Itàlia i ben aviat superarem els de França i Alemanya”; “no fan falta reformes en el mercat laboral espanyol”; “la culpa de la crisi és dels nord-americans”… Zapatero ha perdut un temps preciós i per això a casa nostra la sortida de la crisi serà més llarga i penosa. Si més no, al centre i al nord d’Europa han crescut econòmicament en els darrers 18 mesos (en alguns casos de manera molt brillant), per la qual cosa l’actual desacceleració global els agafa sanejats i reforçats.
4.- Les paraules del president Artur Mas no són molt lluny de la realitat: les compres de deute públic espanyol per part del BCE es poden considerar com la primera fase del rescat d’un país. Sense aquestes compres la situació hauria estat dramàtica per a l’Estat espanyol, atès que als mercats secundaris hi hagut sessions aquest estiu en què no hi havia cap comprador de deute públic espanyol. Si el BCE no hagués intervingut l’augment del tipus d’interès dels mercats secundaris s’hauria encomanat al mercat primari del deute espanyol (creació de lletres i bons), encarint-les fortament. Segons s’ha sabut fa poc, el BCE està comprant deute espanyol des de llavors cada setmana, i per tant ja podem parlar de dòping d’un govern que segueix gastant més del ingressa de manera compulsiva.
5.- Grècia es troba molt a prop d’una segona insolvència (“default” o suspensió de pagaments). Això vol dir que caldrà una nova alteració de les condicions (interessos i/o venciments) del seu deute públic. La mateixa Generalitat, com diu sovint Artur Mas, ha estat deixada per l’anterior govern en una situació financera molt delicada (els diners del 2011 del PIRMI s’acabaven aquest octubre si no s’hagués actuat sobre els degraudadors). En un debat a la comissió d’economia fa dues setmanes el diputat finès de la minoria sueca Carl Haglund, bon amic de Catalunya i gran fan del Barça, va dir que “l’euro no s’havia creat només per a la solidaritat, sinó també per la competitivitat”. La resposta de l’eurodiptuat del PSOE Enrique Guerrero va ser a parer meu equivocada: no es pot anar per Europa donant lliçons de solidaritat perquè els nòrdics, a diferència dels catalans, tenen la paella pel mànec (recapten els seus impostos). La meva impressió és que els nòrdics se’n cansaran ben aviat, de tota aquesta retòrica buida i aprofitada.
6.- Aquesta setmana a Estrasburg hem patit un altre endarreriment en l’aprovació del paquet de governança econòmica: alguns Estats egoïstes, normalment jacobins (França, Espanya, Itàlia…) han tornat a bloquejar un pas endavant en la construcció europea. Tal com van fer al mes de juny, aquests estats, amb França al capdavant, es neguen a acceptar sancions automàtiques de la Comissió Europea per dèficit públic excessiu, superior al 3% del PIB anual. Aquest seria un instrument molt potent de disciplina fiscal, pas previ necessari per a que els països nòrdics (contribuents nets de la UE) acceptin els eurobons. Si la UE no pot donar resposta a la crisi és per manca d’instruments fiscals (no existeix un Tresor europeu, ni un ministre de finances, ni la Comissió Europea té poders fiscals per disciplinar els estats…), no pas per manca de ganes i voluntat.
7.- Després hi ha gent com Felipe Gonzalez que diuen que la UE és al caire del precipici (que ho està) i demanen als alemanys els eurobons, però obliden curiosament esmentar els deures que s’han de fer abans per part de tots: posar ordre als comptes públics propis. En aquest sentit, faig constar que el comissari d’Economia Oli Rehn ja va proposar al juny de 2010 crear ràpidament i dotar econòmicament el EFSM (European Financial Stabilisation Mechanism), per tal de poder comprar deute públic perifèric si feia falta, però alguns estats s’hi van oposar… i després qui ha hagut de treure les castanyes del foc, comprant deute públic quan ho té prohibit, és el BCE, quan alguns països estan a punt de suspendre pagaments. És el centralisme estatal que es nega a cedir sobirania fiscal a Europa qui fa agònica la crisi europea, i per tant és incorrecte culpar la Comissió Europea de falta d’acció i d’iniciativa.
Sense caure en catastrofismes ni alarmismes és obligació del governant mirar d’explicar als seus governants les coses com són… i com poden arribar a ser. Així tothom està avisat.
