Pel que fa a les presons del nostre país s’està intentant des de fa bastant dies -amb un constant estira i arronsa- d’arribar a un acord d’un nou conveni col·lectiu amb els funcionaris de presons que toquen les possibles retallades que afecten als esmentats servidors públics.
Abans, hi ha hagut vagues, demostracions de protesta, bloqueigs per impedir l’accés a les presons…Per uns moments les nostres presons estigueren en perill -en risc- de no complir amb la seva finalitat. És a dir: la seguretat i el treball per als presoners es feren inestables; els mitjans quotidians per la seva reinserció o rehabilitació social foren difícils de practicar; la llibertat d’accés per als visitants, familiars, advocats, metges, infermers, gairebé impossibles; la sortida amb permís d’alguns presos, impossibilitada…Es podrien haver vulnerat alguns drets dels presos, de les seves famílies i dels professionals que hi treballaven…Ens hi hem jugat, per tant, la deguda atenció i, -com no !- la defensa de la dignitat del presos, de les seves famílies i dels esmentats professionals. Tots, com a persones tenien uns drets. I també estem, al mateix temps, convençuts que les reivindicacions, les mobilitzacions, etc. dels funcionaris tenien el seu fonament.
Què se’n podria dir d’aquest món tan difícil allunyat del nostre quefer habitual ? Com és món de les autoritats que regulen el funcionament de les càrcers? Què dir-ne del dret dels delinqüents que han actuat contra la societat pel que fa al seu desitjat penediment i la seva reinserció a la vida ciutadana…Podria començar fent una referència- servatis servandis- a la “Ciutat del perdó” de Joan Maragall, per tal de fer una crida a les autoritats a l’hora d’actuar amb justa clemència per tal de no cometre abusos.
Voldria, per tant, fer algunes consideracions sobre el tema dels presoners que penen en les nostres presons i els seus drets; sé que no és tasca fàcil. Els polítics i els funcionaris encarregats de bon ordre en aquest terreny són els primers en fer-les sovint pel que fa a les seves obligacions.
Concretament, crec que els presos no se’ls ha de mirar com un col·lectiu innominat, anònim o indiferenciat, sinó com a persones. Cadascun d’ells té –ha tingut el seu passat– la seva pròpia vida, els seus avatars, les seves circumstàncies, els seus problemes…, i pel que fa als delictes comesos, potser hi ha hagut atenuants que caldrà considerar sempre a l’hora de fer justícia. Naturalment no oblidarem tampoc els agreujants. Però, més tard quan ja han complert parcialment o completament els mesos o anys d’empresonament caldrà actuar conforme la llei i mantenir la calma per tal de salvaguardar drets fonamentals…I sempre també es pot plantejar, si és el cas, la conveniència d’amnisties, indults o altres beneficis penitenciaris quan es mereixen.
Cada pres pot ser objecte –o subjecte- de la nostra misericòrdia i clemència, sense faltar a l’equitat deguda. Són molts els delinqüents que es penedeixen dels seus delictes i demanen perdó als perjudicats per culpa dels robatoris, crims, assassinats polítics, terrorisme, falsificacions i fraus econòmics, enganys familiars i socials; altres no: i no ho faran mai per motius que se’ns escapen…El debat sobre aquest tema està al carrer, en el món polític i en el món judicial. En ser també cada delinqüent una persona, cal considerar la seva dignitat com a tal. I aquí ens trobem amb el nucli més pregon del qual no hem de defugir.
El penediment del delinqüent pot reeixir en una presó…El mateix Raskolnikov, el criminal de “Crim i càstig” de Dostoievski –segons el final de l’obra- experimenta el penediment esperançador. Escriu l’autor rus -quan el seu criminal protagonista de la novel·la es enviat a Sibèria-: “Però aquí comença ja una nova història, la història de la renovació lenta d’un home, la història de la seva regeneració progressiva, del seu pas gradual d’un món a un altre, cap a una realitat fins aleshores desconeguda”. En poques paraules: qualsevol delinqüent te el dret de poder regenerar els seu passat mitjançant un amor reparador.
