Tots els partits en un. Ells volent fer de nosaltres, nosaltres caient en el paper d’ells, i els uns i els altres sovint sortint-se’n; anades i vingudes, el millor i el pitjor de cadascuna de les versions de cadascú, victòria i derrota a fregar dels dits, l’atzar i la necessitat, el trànsit i l’ocàs i tot alhora i tot anant i venint. I després que us diguin que el futbol no és la metàfora de la vida, que sovint només et queda entre batecs i espasmes, entre ràbia i desig, aquella coseta, aquell sol bri, aquella flor de l’esperança, minúscula i tenaç, aquell únic moment en que abraçar-se a una idea és gairebé tan físic com abraçar a qui estimes. Exagero? Doncs no veu veure el partit, o si més no, no el veu veure com jo; no veu veure que el millor de tots els que anaven de calça curta era un d’ells, Özil; no veu veure fins on de la cuina ens tenien apretats, fins on Pinto ballava entre l’art i la pantomima dels extrems del seu personatge, fins on Puyol oscil·lava entre el badoc i l’immens capità que salta sol contra el món a l’abordatge de la glòria, fins quins extrems la grada, a estones vessant eufòria (i fins intel·ligència: que poc sovint els crits tenen la fina ironia del “Mourinho quédate”) a estones regalimant adrenalina graons avall, sempre però, diguem-ho, tronant de justa ira… si no ho veu veure així em direu amb raó que exagero. Potser sí, que som el millor equip del planeta, però ahir al millor equip del planeta, que havia contingut una càrrega a ultrança, que havia sabut recuperar tenaçment la possessió, que havia aprofitat poques més oportunitats de les que al rival va saber malenguanyar, ahir al millor equip del planeta li van posar dos homes en punta i en una estona, en dues jugades, l’un i l’altre, Cristiano i Benzemá, assistits pel coratge que no havien abandonat i per sengles pífies de Puyol i Piqué, ens van fer dos bonics gols (bé, bonic, bonic, el que es diu bonic el d’Alves, si, però ja m’enteneu la ironia) dos golets que van posar al millor equip del planeta a demanar l’hora i a la seva heroica afició a patir com verres quan les despopen, perquè sí, som el millor equip del planeta, un dels millors de la història, i fem de tot i tot ho fem bé… fora d’adormir-la, qualitat a la que estem genèticament negats, i que segurament és el que més ens hagués calgut pel bé dels nostres pobres miocardis, que han passat una llarga estona que sort de tenir a ma aquella coseta que us comentava. Hem passat, i ells es queden fora. Però quin patir! Proposo, dit això, que fet el més important que es podia fer a aquesta competició, els la regalem a aquests xicots tan trempats del Mirandés, en justa paga al fart de riure que dimarts ens procuraven, i nosaltres passem plana i a mirar d’encarar sense Iniesta títols més seriosos.

Joan Capdevila
Martorell, 1965. Vinculat al GEN, aprenent dels Mestres Espar, Ballarín, Galí (Raimon i Jordi), Sales, fundador de la FNEC a la UAB, membre de la Junta de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Veterinari. Membre fundador de l'Associació El Matí i primer director d'El Matí Digital. Diputat independent del grup d'ERC a Madrid.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorTANT DIFICIL ÉS QUE ENS ENTENGUIN?
Article següentPresons i entorn conflictiu